D’on ve el vestit típic català? El vestit que actualment en els homes associem amb l’armilla, la faixa, el calçó i en les dones, amb les bruses, les faldes, els enagos o la ret per al cabell era la vestimenta habitual en el segle XVIII. Quan va deixar de ser el vestit habitual per esdevenir el vestit típic català tal com el considerem actualment? L’Esbart Català de Dansaires ajuda a respondre aquest interrogant a l’exposició De pagès a típic, que s’estrena dijous 15 de setembre i es podrà visitar a La Casa dels Entremesos fins al 27 de novembre.
A través de l’exhibició es pot resseguir el fil que porta a convertir una indumentària de treball, en desús a principis del segle XX, en la imatge típica de vestit català. Al darrere hi ha l’Esbart Català de Dansaires i no només: com moltes coses de la vida cal afegir-hi una suma de casualitats. L’Esbart Català de Dansaires, creat l’any 1908 a Barcelona, rep l’encàrrec d’actuar a una celebració de l’Ajuntament, la Festa de les Flors, que se celebra el 1910 a l’actualment desaparegut palau de Belles Arts de Montjuïc. Amb l’encàrrec, un prec: que els membres de l’esbart vestissin a l’antiga. I doncs, com vestien els esbarts a principis del segle XX? Per més que actualment el vestit típic català és el que empren els esbarts del país, el 1910 no era així. “Els esbarts vestíem de carrer, és a dir, a la moda que es portava”, explica Montserrat Garrich, autora de l’exposició. Davant l’encàrrec de l’actuació i buscant en gravats antics, un dels quals es pot veure a l’exposició, l’Esbart Català de Dansaires lloga per als seus membres vestits d’època per a l’actuació, que resulta un èxit. Des d’aleshores, a l’esbart sempre que se’l requereixi per actuar a diferents pobles d’arreu del país, se li demanarà que els seus membres portin aquesta indumentària.
“Això suposava uns costos addicionals, ja que aquestes peces s’havien de llogar a diverses botigues de lloguer d’indumentària teatral que hi havia per la ciutat; també unes dificultats de gestió: els dansaires s’havien d’emprovar la roba, sense oblidar unes precaucions sanitàries, ja que la tuberculosi era molt habitual a l’època”, explica Garrich, que a l’exposició ha pogut abocar els seus coneixements bibliogràfics com a vocal de l’Esbart Català de Dansaires dedicada a l’arxiu i la seva biblioteca. Així doncs, empesos pel sentit comú els socis de l’esbart decideixen posar fil a l’agulla per tenir els seus propis vestits.
A partir d’aquí comença un procés de disseny, diverses temptatives i finalment confecció d’un vestit que s’estrena el 1916, sota la direcció artística de l’esbart a càrrec d’Aureli Capmany. L’exposició recull el camí per aconseguir un vestuari propi a través de factures, patrons, i fins i tot maniquins que mostren algunes de les peces originals.
L’exhibició reivindica la importància de l’esbart barceloní en l’adopció d’un vestuari que és el que es va estendre entre tots els esbarts actuals, i que alhora ha servit per mantenir viva aquesta indumentària. L’autora de l’exposició afegeix que esbarts com el de Rubí, fundat l’any 1923, tenen fotografies dels seus inicis en les quals encara vesteixen de carrer, però progressivament tots els esbarts van començar a adoptar la que ara considerem la vestimenta típica catalana.
I així és com avui en dia forma part del nostre imaginari el vestit típic català com un manlleu de la roba de pagès de fa més de 200 anys enrere. Ara bé, què hauria passat si l’Esbart Català de Dansaires no hagués rebut l’encàrrec de l’actuació al palau de Belles Arts, o si, després de l’èxit de l’actuació, en bona mesura provocat per una indumentària que en aquella època va ser vista com una pintoresca herència del passat, l’esbart s’hagués desentès del vestit? Interrogants que estimulen la visita de l’exposició, ideada i realitzada per l’Esbart Català de Dansaires, a La Casa dels Entremesos.
