De ben petit, a primera hora dels matins d’estiu, m’enfilava a un mur de pedra prop de la punta de Garbí de Sant Feliu. Ho feia per a veure si entrava a port la barca on treballava el meu oncle. Una teranyina mitjana de color blanc i vermell, la Stella Maris IV, que havia sortit a les onze de la nit anterior a l’aventura de la pesca diària. Pel núvol de gavines que envoltava l’estela de la barca i per l’alçada de les piles de les caixes buides sabia si havia estat una bona nit o no. Més de cent caixes de les d’abans era una molt bona notícia per a una tripulació que cobrava a la part segons el preu que havia sortit a la llotja.
Després sentia de lluny la Mobilette campera i el meu oncle arribava amb una galleda de sardines o anxoves. Si eren anxoves es posaven en salmorra abans que toquessin el gel. Després es preparaven uns grans pots de vidre amb sal i pebre per a menjar-les a l’hivern. Si eren sardines, en un fogó de carbó les cuinàvem per esmorzar aquell mateix matí. Altres dies m’aixecava ben d’hora i anava al port.
Als ports pesquers de la Mediterrània hi conviu encara la tradició artesana que fa servir les xarxes de tremall, els palangres, els catúfols o les nanses, amb els potents bous de l’arrossegament i la humil teranyina que pesca a la llum, de nit, encerclant les moles de peix blau des de la primavera a la tardor.
Ara, al port, torno a veure nens esperant des de les set del matí els seus pares o familiars. Hi passen més coses que ara us explico. La primera és que les barques de la llum vénen, com abans, a la sortida del sol. Al seu damunt, un núvol de gavines que cerquen el peix que torna al mar perquè se sap que no és una espècie comercial. No és que no siguin bons, ho són, però no els compren els majoristes. Bogues, agulles, i altres que ja no recordo.
Les gavines volen al damunt. I els llobarros, que no veiem, van per sota. Sí, el llobarro era un peix caçador abans que l’encerclessin a les granges i mengessin pinso. Encara, però, queden bons exemplars salvatges que cada dia neden sota les barques que entren al port. És clar, ells també entren a les aigües calmades i sempre fosques de tots els molls.
Els nens s’esperen. Com abans. No parlen amb els grans. Com abans. Pels somriures o les cares llargues dels seus pares saben si ha estat una bona nit. Encara, crec, la tripulació va a la part en funció del preu de la llotja. És un ofici molt dur i molt mal pagat.
Els nens porten una bossa. Hi posen un grapat de sardines. Llavors treuen un rotllet de fil de pescar. Només hi ha un ham a la punta. Sense plom ni boia, que això és per als afeccionats i els estrangers. Saben cosir la sardina a l’ham amb una destresa que ja no recordava. Deixen anar fil per terra, el mullen per tal que no s’hi facin embolics, fan rodar un mig metre de fil, a la punta la sardina, i la llencen a les aigües tranquil·les del moll. Cau la sardina a uns deu o quinze metres. No hi ha plom. La sardina s’enfonsa poc a poc, planeja, i el nen vigila, atent a la lluentor que s’endinsa. A la mà aguanta el fil.
Aquesta art de pesca, molt practicada pels nens, s’anomena la fluixa. El tacte dels dits detecta qualsevol toc que rep la sardina. Passen anys fins que aprens a distingir el rosegall de la morralla, de la llepada de la llisa o l’estirada seca i contundent del llobarro. Quan veus que el fil que penja de la mà es tensa suaument, has de tibar ben fort. He vist caure a l’aigua més d’un rodet o d’un suro en forma d’ics que recull la fluixa.
Fa quaranta anys, entre els nens que anàvem al moll alguns matins d’estiu n’hi havia alguns de catalans, però la majoria érem fills d’andalusos. Ens fèiem un embolic, com ara, entre les denominacions dels peixos en castellà i en català. Alguna vegada havia tret algun bon llobarro, la majoria, però, eren llises i alguna varada despistada.
Torno a veure nens que s’esperen als ports. Són més morenets però igual d’inquiets. Bé, de fet, la majoria són d’origen magrebí i tan espavilats cosint la sardina com ho érem nosaltres. I és que si als anys 60, als 70 i als 80 les tripulacions eren d’immigrants de la resta d’Espanya, majoritàriament de la costa d’Andalusia, ara trobareu una tripulació originària del nord d’Àfrica i fins i tot de la costa centreafricana.
Catalunya està canviant, com sempre, en pau malgrat les estridències malintencionades. I els nens, fills de mariners, continuen amb la fluixa. Senyal de placidesa i del necessari optimisme per a una societat que pateix massa. Cada cop que una fluixa llança una sardina a l’aigua es posa en marxa una ancestral maquinària d’esperança que aquests nens han après, hem après, des de petits, enmig de tantes males notícies.
