Degudament proveït de la meva particular unitat mòbil (bicicleta, llibreta i bolígraf), el 21 de maig passat, vaig adoptar la transcendent decisió d’acostar-me a la plaça de Catalunya, per a assabentar-me directament del que es coïa a Barcelona. Confesso que, des del primer moment de la moguda dels indignats, vaig seguir—primer, amb curiositat i, després, amb emoció continguda—el desenvolupament dels esdeveniments. De seguida, vaig passar un mail als meus fills, a qui vaig comunicar que tenia la intuïció que el que succeïa a la Puerta del Sol de Madrid, i a d’altres ciutats espanyoles, podria ser el principi de la consecució d’un gran somni: començar a canviar l’actual ‘status quo’ de la caduca democràcia capitalista.

Per a tenir una visió propera de la concentració, em vaig capbussar en l’epicentre de la notícia, com havia fet sempre, i no des de la comoditat de la freda distància, que sempre he repudiat. Com recomana el mestre de periodistes, Gay Talese, senzillament cal anar on hi ha la història. No parava de prendre notes, alhora que comprovava com una cosa que, sis dies abans, havia començat en el madrileny quilòmetre zero s’expandia a la resta del país, com un tsunami i, fins i tot, sobrepassava les nostres fronteres.

En els diaris llegia la notícia: «El moviment del 15-M segueix en les places i la policia renuncia a dissoldre’ls», que deixava constància de l’«actitud passiva del Govern, que contradiu la Junta Electoral Central de posar fi a les protestes». Mentrestant, a l’assolellat matí de la plaça Catalunya, eren dos quarts d’una del migdia i no donava l’abast a anotar tot el que arribava a veure amb els meus ulls.

Assemblees permanents, en les quals s’exigien auditories als polítics i control dels paradisos fiscals. A cada espontània intervenció, se succeïen els aplaudiments. Hi havia molta animació i amb prou feines quedava espai per a les pancartes: «Spanish Evolution» i «Indignat, uneix-te!», deien dues pancartes posades en llocs estratègics. «Plaça Tahrir», es llegia en una altra i, allà, al fons, onejava una bandera de Tunísia.

En les parades de les diferents comissions s’esforçaven a posar ordre i concert a un caos perfectament organitzat i s’animava a estendre les mobilitzacions als barris. L’atapeïda plaça constituïa un colorista mosaic de persones compromeses i també de curiosos que, gratuïtament, gaudien d’un insòlit espectacle al bell mig de la ciutat. Cap a les dues de la tarda, la comissió més visitada era la de la cuina, on s’oferia menjar i beguda gratis a tothom.

En la comissió de comunicació, vaig demanar pel meu amic Arcadi Oliveras, president de Justícia i Pau de Barcelona, un dels valedors de l’acampada. Un portaveu de la comissió jurídica, conscient que «la lluita serà llarga», valorava molt positivament «el suport de persones de totes les edats i classes socials». De moment, quedaven arraconats els típics coloms, que s’esforçaven a picar les engrunes i les restes de menjar que trobaven a terra, molt a prop de la improvisada cuina.
No hi havia portaveus, ni tampoc líders. Sí que hi havia flors preparades per a la policia, per si era necessari defensar-se amb unes armes tan pacífiques. Tot semblava espontani i no manipulat. En la meva excitant passejada, em cridava l’atenció la proliferació d’«speakers’ corners» que no deixaven de llançar les seves proclames de denúncia. El que més es feia notar, megàfon en mà, proposava un rotund «boicot a les multinacionals».

Enmig de l’efervescència reivindicativa, un inqualificable grup musical intentava animar encara més l’ambient. «Si no ens deixen somiar, no els deixarem dormir», advertia un cartell. «On és l’esquerra? Al fons a la dreta», es podia llegir al costat d’una de les escultures de bronze que guarneixen la plaça, en la qual no faltava un lloc de socors de la Creu Roja i un altre d’objectes perduts. Tal com anava completant el meu recorregut, em topava amb centenars de missatges penjats d’unes cordes, i enganxats amb pinces, com si es tractés de roba estesa al sol. «Llibertat d’expressió. Ara i sempre», llegia en un d’aquests paperets.

En la declaració de principis, els anònims promotors de la concentració de Barcelona insisteixen a deixar clar que no representen «cap partit polític ni associació» i que a tots els uneix «el malestar per unes vides precàries per les desigualtats, però, sobretot, ens uneix una vocació de canvi. Som aquí perquè volem una nova societat que prioritzi la vida, per sobre dels interessos econòmics i polítics. Ens sentim trepitjats per l’economia capitalista, i ens sentim exclosos de l’actual sistema polític, que no ens representa. Apostem per una profunda transformació de la societat i perquè sigui la mateixa societat la protagonista d’aquest canvi».
Entre les demandes que aquests dies es dictaven a la plaça de Catalunya, es constatava una coincidència unànime: per a canviar les coses, cal baixar del pedestal el poder financer i també els polítics corruptes. De moment, coincidències de la vida!, ja ha estat destronat un tal Dominique Strauss Kahn (DSK), l’exdirector gerent del totpoderós FMI, sens dubte tota una metàfora que aquests dies ha esperonat la dignitat dels indignats.

Romandrem, doncs, alerta per a conèixer l’abast d’una protesta que ha despertat moltes consciències i ha agafat els polítics en fora de joc. «Creien que estàvem adormits i que ens podien seguir retallant els drets sense que hi presentéssim resistència. Es van equivocar: lluitem—pacíficament i amb determinació—per la vida que tots mereixem. Hem après del Caire, Islàndia, Madrid…», informa el moviment 15-M, que lluita per no claudicar i perseverar en la persecució de la utopia.
«A vida non é esperar a que pase a treboada, é aprender a bailar baixo a choiva» (la vida no és pas esperar que passi la tempesta, és aprendre a ballar sota la pluja), es diu a la meva terra. Ànim, doncs, a tots els que, al seu dia, van tenir la gosadia de mullar-se per mantenir viva l’esperança envers una societat més justa.

PS. Llàstima que els darrers i lamentables esdeveniments entorn al Parlament de Catalunya hagin tacat el corrent de simpatia que ha provocat el Moviment 15-M.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Jaume Bassa Pasqual a juny 18, 2011 | 07:49
    Jaume Bassa Pasqual juny 18, 2011 | 07:49
    Em faig creus com pot ser tan il·lús una persona gran i culta. I ara el sorprenen els fets del Parlament! No diu que escoltava les veus de la plaça de Catalunya? Sort que, al costat del seu, hi ha l'article de l'Enric Cirici!
  2. Icona del comentari de: albert a juny 18, 2011 | 16:31
    albert juny 18, 2011 | 16:31
    La intenció de tacar el moviment era ben CLARA, una altra cosa és que ho hagin aconseguit. No és estrany, és molta la BRUTÍCIA DENUNCIADA!
  3. Icona del comentari de: Manuel Dobaño a juny 19, 2011 | 19:45
    Manuel Dobaño juny 19, 2011 | 19:45
    Efectivament, sóc un il·lús, perquè crec en la utopia i, per aquest motiu, veig amb esperança i simpatia el M-15, malgrat els violents grups antisistema inflitrats, que són els mateixos que reventen, per exemple, les celebracions del Barça. Quin futur els hi espera als nostres fills i nets, si algú no posa fre al déu mercat?

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa