No ens haurem d’esforçar gaire aquesta vegada per titular l’editorial. Ens ve donat pel diari Ara que, a portada, anuncia un detallat informe entorn del fenomen de les tradicions festives que, segons dades del Departament de Cultura de la Generalitat, malgrat la situació econòmica, té la capacitat de mobilitzar 260.000 persones en un cap de setmana. “Les entitats han patit una retallada a les subvencions, però la crisi no pot amb la cultura popular”. El reportatge afirma que hi ha 150.000 persones que viuen amb l’agenda condicionada per la tradició, a les que es sumen les que participen en alguna festa i a les activitats de la xarxa associativa. El sardanisme mou més de vint-i-quatre mil participants, uns altres vint mil les cercaviles geganteres i una xifra semblant els castellers, el cant coral mobilitza unes 35.000 persones, el conjunt del teatre amateur (amb ell pastorets, passions i pessebres vivents) aconsegueix una xifra de 16.000 participants, entre actuants i espectadors… El dossier demostra fins i tot que molts dels entrevistats estan “enganxats” a la festa. El Director General de Cultura Popular i Tradicional, Lluís Puig, apunta les raons de l’èxit: “ens hem passat més de trenta anys recuperant el carrer amb la cultura popular, reinventant-la i reconstruint-la, després dels anys de prohibició franquista”.
Han estat ben poques les vegades que la premsa diària han posat tan decididament l’atenció sobre el fenomen sociològic del nostre folklore. Val a dir que en tres dècades s’ha superat l’enquistament que provocava la política oficial dissenyada pels governs de l’estat amb objectius uniformadors. Ha calgut que la gent superés la pressió mediàtica que posava en ridícul les nostres expressions festives populars, al mateix temps que sublimava amb etiquetes de genialitat altres folklores que ens eren aliens.
Ha estat una confrontació aferrissada, que s’ha guanyat al carrer envaint-lo amb música i imatgeria, recobrant tradicions festives que semblaven perdudes… Poc més de tres dècades enrere les gralles no sonaven al carrer, ni les bandes de música, les parelles de gegants semblaven encartonades i el seu seguit de nans no els aportaven la sàtira dels d’ara. Uns i altres representaven ben poques figures populars, quasi sempre eren un tribut als nobles i als barons de cada indret. No hi havia tantes places castelleres: de catorze s’ha passat a més de seixanta colles i el fenomen s’ha reproduït en tots els àmbits… També l’associacionisme s’ha multiplicat.
Ha estat un procés que ha possibilitat l’estructuració orgànica de la cultura popular amb el naixement de federacions i coordinadores. Fa trenta anys hi havia una sola federació, ara n’hi ha una trentena, que han estat capaces d’unir-se per crear un organisme de projecció pública del fenomen associatiu: l’Ens de Comunicació Associativa. No ha de ser casual que, pocs dies després del titular “La crisi no pot amb la cultura popular” a la portada de l’Ara, l’Ens comparegués per segona vegada davant de la comissió de cultura del Parlament. Antoni Carné, president de l’Ens de Comunicació Associativa, va tenir ocasió d’explicar als il•lustres diputats els detalls d’una trajectòria que s’inicià amb la celebració del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional (Barcelona 1981-Girona 1982), prosseguí amb tot un seguit de congressos sectorials i una oportuna meditació, fa més o menys una dècada: els Debats al Territori, que, convocats per tres federacions, van originar les conclusions que van generar l’Ens de Comunicació Associativa, que ja durant anys, ha nodrit els mitjans de comunicació del noticiari de la cultura popular i ha convocat reflexions i seminaris de formació dels activistes culturals, fins arribar al Primer Congrés de l’Associacionisme Cultural Català, preocupat per la bona comunicació de l’activitat associativa, per la incorporació del jovent a les tasques directives, per acostar-se al món de la immigració tot servint de plataforma d’integració, per caminar endavant com instrument de cohesió d’un país que en gran mesura s’ha fet des de l’associacionisme.
A la comissió de cultura del Parlament es comunicà que s’avança decididament cap a la creació d’un institut de l’associacionisme cultural, que va ser la principal aspiració dels quasi tres mil participants en aquell primer congrés del 1981, que desbordà el Palau de Congressos de Montjuïc, propòsit que es reiterà amb el darrer congrés convocat des de l’Ens. Es tracta d’una plataforma de la societat civil, complementària amb les estructures institucionals que acaben de liquidar el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, amb l’objectiu d’aprimar l’administració pública. És un moment molt oportú; entre una cosa i altra, la nova incidència als mitjans de comunicació, que han reconegut amb grans titulars el paper (positiu, com sempre) de la cultura popular i el diàleg entre l’Ens i els portaveus parlamentaris, hi podem veure l’anunci d’un gran esdeveniment: res no hauria d’aturar la cultura popular de cara al seu objectiu més desitjat.
