Alguns portem molts anys practicant aquesta divisa i penso que és una bona fórmula per progressar en el camí cap a la plenitud catalana. No es tracta d’esperar una victòria esclatant i final sinó simplement d’assumir que estem només en el camí vers una Catalunya millor. Si aquesta vocació nacional és constant i progressiva, viurem feliços i –sense renunciar gens ni mica a una meta que per a cada català pot ser diferent–sens dubte que amb aquesta moral del caminant persistent arribarem més a prop de la terra somiada. Mai hi serem del tot, sempre quedarà camí de perfeccionament que cedirem a les generacions que ens estalonen. I, mentrestant, viurem il·lusionats perquè cada fita que conquerim, cada escalada, ens aproxima a la gran il·lusió que sabem que no tocarem mai en plenitud.
Cal no acceptar que estem a la fita final i si ens exercitem en aquesta manera de ser i viure serem feliços, per malament que ens sembli que van les coses, perquè per això hi som, per redreçar-les i avançar. Hem de gaudir de tots els moments que obtenim alguna cosa més en el camí cap una normalitat que sempre serà provisional. L’objectiu final només és una referència a la que no s’arriba mai. I no hi ha camins naturals rectes, a vegades la distància en dos punts pot ser serpentejant i tortuosa o pot incloure la possibilitat de retrocés. No és igual guanyar que perdre, però l’important és saber fer o acceptar les dues coses fent camí cap a la plenitud nacional, objectiu sempre llunyà com un estel fugisser. Ser feliços pel sol fet d’estar en camí, com si ja vivíssim l’estat d’una utòpica arribada.
Catalunya l’hem de gaudir ja ara mateix i per això cal viure sempre en condició de caminant esperançat, sabent en tot moment que el punt present és sempre perfectible i no podem parar les coses per fer estada definitiva. Som uns transhumants en la Història i això ja ho sabem. Els que vàrem néixer en temps de repressió franquista ho tenim molt clar: era molt difícil sobreviure però ja hi havia hagut generacions anteriors que, silenciades i tot, havien transitat en els viaranys d’una catalanitat sense límits i ens traspassaren el seu llegat; nosaltres érem per a ells una anella més en el seu camí, llavors desdibuixat, en una ruta momentàniament submergida, i la nostra joventut va viure cada petita passa com un èxit transitori, però mai com una fita final.
Llavors era clar que no havíem arribat a un pic important, però és que ara, des d’una altra situació, ho hem de tenir igual de clar, que l’assoliment d’una realització idealment acabada no arribarà mai. Ai, dels pobles que pensen que ja no tenen res a canviar perquè d’aquesta manera caminen turmentats vers l’extinció! Nosaltres hem de saber que sempre podem aixecar el cap una mica més i si ens sotmeten hi tornarem, perquè mai no hem pogut pensar que la feina ja estava feta. Per a mi la transició catalana és això, un camí, que no porta pas a una resolució final sinó a la utopia de la marxa vers l’ideal. Voler moblar el paradís abans de ser-hi és aberrant, el que cal és saber com fruir del País ara, bo i sabent que mai deixarem de somiar-lo millor.
