No és fàcil i cal superar molts prejudicis i actituds paternalistes a l’hora de tractar un tema com l’apropament dels joves a la cultura. És un territori delicat i els sociòlegs Antonio Ariño i Ramón Llopis han superat alguns d’aquests esculls en la publicació de La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015, presentat dimecres 2 de novembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dins del marc de la jornada Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves. L’estudi, realitzat a partir de les enquestes de participació cultural elaborades pel Departament de Cultura durant el període estudiat, ha centrat l’inici de la jornada a través d’una presentació estructurada i ben pautada d’Ariño.
El vicerector de la Universitat de València des del primer moment, ha centrat el joc en la importància de l’àmbit digital, no com una secció amb la qual dividim les pràctiques culturals (cinema, teatre, literatura, òpera, exposicions…), sinó com un mitjà que és present en totes les altres manifestacions i que les ha canviat (les pel·lícules s’editen de forma digital, s’escriu davant la pantalla plana d’un ordinador… i el consum cultural no es pot pensar sense les eines de la xarxa). “No estem en un món que s’acaba, com sovint s’ha dit, ens trobem en un que comença”, ha exposat Ariño, que després ha afegit la necessitat de no només considerar aquestes noves tecnologies com de la informació i la comunicació, sinó que també cal afegir a l’equació l’aspecte relacional. “El gran canvi és en l’aspecte d’organització de la vida social: aplicacions per què esportistes que no es coneixen quedin en un punt per entrenar-se, la manera com les colles d’amics acorden trobar-se…”. A més d’un dels assistents a la trobada, també li haurà aparegut al cap Tinder, l’aplicació que ha canviat la manera com es lliga, o com a mínim fins que n’aparegui una altra.
Aquest preàmbul ha trencat alguns tòpics que abunden sobre la desigualtat en l’ús de les noves tecnologies entre joves i adults. L’àmbit digital els afecta per igual, i hi participen de manera més semblant al que sovint es pensa. Ara bé, la gran diferència rau en els continguts: mentre els adults poden consultar, per exemple, un major nombre de pàgines webs sobre informació econòmica, els joves consultaran altres continguts, com ara webs musicals.
La classe baixa, fora de mapa
En parlar de l’estratificació per classes i pràctiques culturals, Ariño ha exposat que els estrats socials més baixos no apareixien a l’enquesta –l’estudi es basa en enquestes de la Generalitat, ja realitzades–. Cal atribuir aquest fet cridaner a una certa mancança en les enquestes? El sociòleg ho desmenteix, és més: ha recalcat la riquesa i exhaustivitat de les enquestes. Ara bé, ha considerat que aquest buit en l’anàlisi és significatiu del desconeixement vers una àmplia capa de la població les pràctiques culturals de la qual no s’inscriuen dins el cànon habitual. “Un problema que també es manifesta en els criteris dels programadors quan ofereixen l’oferta cultural dirigida a aquests segments”.
La jornada, organitzada pel Departament de Joventut de la Generalitat de Catalunya, i el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), també ha comptat amb dues taules rodones, la primera de les quals, moderada per Ramón Llopis, Obstacles i incentius per a la participació cultural de la joventut, amb Iván Morales, actor, professor de teatre, guionista i dramaturg, Fito Conesa, artista visual, i Catarina Almirall, comissària d’art contemporani. A la segona, Com estimular la inclusió de les diferents persones joves en la participació cultural, han debatut Marcos García, gestor cultural de Medialab-Prado, l’artista Marta Ricart, i ha estat moderada pel gestor cultural i especialista en joventut Pep Montes.
El plaer i la cultura
L’aproximació dels joves a la cultura ha marcat la taula rodona moderada per Ramón Llopis i que ha comptat amb experiències d’artistes i gestors culturals que han destacat pel seu treball amb joves. Iván Morales ha exposat algunes de les seves experiències en muntatges que ha creat i dirigit com ara Jo Mai, que va fer temporada al Teatre Lliure de Gràcia, o Cleòpatra (segon capítol de la trilogia Tot pels diners, que assimilava el teatre al consum de les sèries, en proposar tres obres independents, però que compartien la presència d’un personatge, l’interpretat per un Manel Sans en estat de gràcia). Sorprèn que Morales confessi que algú en sortir de veure la citada Jo Mai, obra visceral, i per tant, plena de vida, amb un planter de talents joves com Àlex Monner o Oriol Pla, li manifestés: “Això ha de representar-se aquí, al Lliure?”. “Ens hem acostumat a veure obres de teatre que reforcen una certa mirada condescendent amb la nostra societat, i que invisibilitzen altres mirades, sense les quals el teatre no serà mai l’àgora que m’imagino que és”.
La taula rodona ha continuat amb l’autocrítica de Fito Conesa, artista visual, que ha arribat a qüestionar-se el concepte de jove tal com es treballa avui dia, fet que implica des d’una possible crítica al mateix estudi presentat, a la mateixa feina que Conesa duu a terme a través del projecte 1418 impulsat pel MACBA i el CCCB. Catarina Almirall, comissària d’art contemporani i professora de primer curs de la Universitat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, ha afegit: “Els joves existeixen en funció de contra què els contraposem, [a l’estudi d’Ariño i Llopis] existeixen enfront dels adults”.
El perill de caure en el paternalisme i en una mirada etnocentrista ha aparegut a través d’algunes intervencions del públic. De la mateixa s’ha exterioritzat la por que la cultura més underground feta per joves, perdi part de la seva frescor quan entri a les institucions. Davant de tot aquest embolic, hi ha un aspecte decisiu i, potser també molt senzill, cosa d’agrair enmig de tantes contradiccions, que és el plaer. El plaer com a indicador i guia dels nostres passos, com a aspecte essencial en la relació amb la cultura, i que permet superar les barreres i prejudicis de classe, de gènere o ètnia.
Ara bé, com es pot inculcar o fer veure a un jove (i no cal que sigui jove) que pot sentir plaer llegint un llibre, o anant al teatre? “No li pots ensenyar a ningú a estimar el teatre, però jo que vinc de la cultura autogestionada dels fanzines, he comprovat que no podràs gaudir si no ho has experimentat abans, si no ho has fet abans, i per això cal trencar la visió de la cultura com una eina de privilegi”, ha exposat Morales, qui ha tancat la taula rodona exposant exemples d’èxit d’autogestió com ara l’Ateneu Popular de Nou Barris, entre d’altres.
És important aquesta relació: des de fanzines a manifestacions de la cultura popular com ara grups de teatre amateur o bandes de música, tots ells són punts de trobada que fan possible el lligam amb la cultura. Sigui perquè un s’hi troba amb els seus amics, o perquè se li permet una desconnexió de la rutina del dia a dia, en el fons el que ho vertebra tot és el plaer, un aspecte paradoxalment mal vist (com si pel fet d’experimentar-lo invalidés la legitimitat de l’activitat), en una societat on, sense anar més lluny, el sexe és a tot arreu.
