«Hem de mirar que aquest sortir al carrer no sigui només una flamarada, uns focs artificials. Hem de mirar que després hi hagi un treball constant i únic en els temes fonamentals de construcció de país», deia —el mateix dia 10 de juliol— Josep Maria Soler, abat de Montserrat, en una entrevista de Mireia Rourera i Carles Sabaté que ocupava tres pàgines del diari Avui. «És positiu sortir al carrer de tant en tant. Fer sentir la veu dels ciutadans. Crec que és bo tant per a nosaltres mateixos com per a la gent de fora de Catalunya que vegi i senti aquesta veu. D’altra banda, crec que també és important, i en aquest punt cal reconèixer que aquí encara n’hem d’aprendre, que hauríem de sortir al carrer units. Si anem dividits no tenim tanta força. Hem de treballar aquesta assignatura de la unitat i l’hem d’aprovar en les coses que són fonamentals per al país».
Aquestes opinions va ser expressades abans de la manifestació, però constitueixen una sentència per després, com aquestes: «Quan sents gent que va intervenir en el pacte constitucional i en tota la Transició, entre els quals n’hi ha que van treballar en la redacció del text constitucional, que et diuen que amb una mentalitat més àmplia aquest Estatut cap dintre de la Constitució…, aquesta és una raó de més perquè Catalunya digui prou i es faci sentir.» Quan els entrevistadors li demanen si creu que s’ha acabat l’Estat de les Autonomies, raona que el que veu és que «el debat de l’Estatut ha desgastat la gent i ha radicalitzat les dues postures extremes. Però tampoc no s’hauria de caure ni en el desencís ni en el descoratjament».
El text té algunes altres vessants sobre l’actualitat de l’Església, ara quan «molta gent pensava que l’ateisme seria l’evolució natural de la societat, es dóna el cas que mai com ara hi ha tants científics que són creients». Quant a la dimensió social, destaca el paper de Càritas com un fet important i emblemàtic, molt valorat: «A Càritas hi ha un plus que mou i que fa que la gent s’hi doni amb abnegació», potser perquè darrere de Càritas hi ha aquesta visió cristiana de la persona humana. Quant al compromís amb el país de l’Església catalana que els periodistes posen en qüestió per una suposada pèrdua de pes específic, el pare abat es remunta a fa 25 anys, quan els bisbes catalans van arribar a firmar un document titulat Les arrels cristianes de Catalunya: «Jo crec que encara és vigent —afirma—, tot i que s’haurien de modificar alguns aspectes, perquè la societat també ha canviat, però en les línees fonamentals —i això es veu en el debat públic d’aquests dies— jo crec que dóna unes pautes que en el meu entendre són plenament vàlides. No sé si es farà una relectura actualitzada d’aquest document. Jo aposto per fer-la perquè crec que l’Església a Catalunya no pot quedar al marge de la gent de Catalunya…»
