El passat dia 24 de març acomiadàvem les despulles mortals del nostre amic Josep Maria Andreu i Forns. Tot i que era nou anys i mig més gran que jo, ens podíem considerar de la mateixa generació. D’aquella generació que va viure la guerra. Ell més intensament, perquè formà part de la Lleva del Biberó, amb la consegüent mobilització, anada al front i posterior servei militar. Quatre anys perduts de la seva vida! I sort que la va salvar. I després, la postguerra del vençut. Màrius Torres va descriure magistralment la nostra situació: “Ara que el braç potent de les fúries arrasa la ciutat d’ideals que volíem bastir…”. Els nostres pares havien volgut crear una ciutat d’ideals. Nosaltres vam rebre en herència un país destrossat i sotmès.
Fidels a la tradició rebuda a través dels nostres pares i acomboiats pels nostres germans més grans, que ens havien “salvat els mots”, alguns anàrem descobrint-nos com a poble i vam voler ser conseqüents. I un dels camps on l’acció era necessària era el de la cançó, concebuda com a expressió d’un poble al servei d’aquest poble. Per això, el mes de maig de 1961 uns quants amics vam fundar Edigsa, editora que comptava amb més de dos-cents socis, gent patriota disposada a aportar diners i feina sense rebre res a canvi.
Josep Maria Andreu fou un dels pilars d’aquesta feina. Ell, autodidacta per les circumstàncies de la vida, tenia una gran sensibilitat humana i poètica i una gran habilitat, diguem-ne tècnica, que altres poetes no tenien. És impressionant la seva labor: Llibres de poesia (guanyà el Premi Carles Riba l’any 1960 amb “Intento el poema”, i l’any 1955 havia quedat finalista amb el llibre “Per entrar en el regne”). Té 60 cançons originals musicades pel seu amic Lleó Borrell, (una d’elles, “Se’n va anar”, es va fer famosa després de guanyar el Festival del Mediterrani l’any 1963), vint-i-dues musicades per Antoni Parera Fons, més de dues-centes cinquanta traduccions de cançons estrangeres. De Montserrat Caballé i Josep Carreras a Núria Feliu, Salomé, Magda, Jacinta, Salvador Escamilla… pocs són els cantants catalans que no han posat la seva veu al servei d’una lletra sortida de les mans de Josep Maria Andreu.
Les seves lletres tenien sempre una altíssima qualitat literària i una intencionalitat cívica. Josep Maria Andreu era home de profundes conviccions, i va posar la seva poesia i la seva habilitat per refondre paraula i música al servei dels país que tant estimava.
Els qui, al llarg d’anys, vam dedicar tant esforços i sacrificis al servei d’aquest país, en els moments de les alegries, però també en els moments amargs –que n’hi hagué–, vam poder comptar sempre amb el suport, la comprensió i l’amistat d’aquell home bo amb ànima de poeta que era Josep Maria Andreu.
En el recordatori de la cerimònia mortuòria, els familiars van voler incloure una de les cançons que diversos cantants han popularitzat: “Si un dia sóc terra, si un dia sóc pols, que sigui d’aquesta que han trepitjat molts.- Si un dia sóc terra, que ho sigui, en secret, d’aquesta que els segles han fet i han desfet.- D’aquesta que és nostra, amb pluges i amb fang, amb sol que fa crostes i amb plor que fa sang.- D’aquesta que encara puc prendre i besar. Si un dia m’empara més meva serà.“
Josep Maria Andreu se’n va anar, però el seu record sempre viurà entre els qui el vam conèixer i estimar. I la seva obra perdurarà.
