El dia 16 d’octubre de 2013 tingué lloc la cerimònia de l’enterrament de Max Cahner al tanatori de Les Corts a Barcelona. En acabar l’ofici religiós prengué la paraula el President Jordi Pujol qui, amb paraules emocionades, féu una recordança d’aquesta important figura de la vida cultural i política de Catalunya.
“Vaig conèixer Max Cahner als anys cinquanta del segle passat. Me’l presentaren al mateix temps que a Ramon Bastardes, eren molt joves i em digueren que tenien el propòsit de llançar una revista que portaria la capçalera de Serra d’Or, aixoplugada pel Monestir de Montserrat. Recordem que en aquella època era prohibida l’edició de diaris i revistes en llengua catalana, però Serra d’Or naixia amb la protecció pròpia d’una revista del Monestir montserratí.
Max Cahner sempre el vaig veure elaborant projectes i executant-los en el camp de la cultura catalana. El seu caràcter sòlidament estructurat tenia grans capacitats per organitzar projectes i portar-los a la pràctica. Eren els temps en què la cultura catalana maldava per sortir, per trencar els límits que li havia imposat la dictadura franquista, una nova generació hi lluitava, de la que Max Cahner fou una mostra clara.
La seva preparació intel·lectual el portà sempre a elaborar els projectes amb coratge i ambició, en el sentit de voler eixamplar els límits que ens havien imposat. Un d’aquests projectes, portat a la realitat, fou la creació de l’editorial Edicions 62, que començà a publicar el 1962 amb aquesta orientació. Edicions 62 contribuí a crear una nova onada a favor del llibre en llengua catalana, donant una gran empenta a la traducció en la nostra llengua, potenciant els nostres autors –fou l’editor de llibres bàsics com Nosaltres els valencians, de Joan Fuster i Els altres catalans, de Francesc Candel–, s’atreví a entrar en camps que fins aleshores havien estat sense presència del català, com la col·lecció de novel·la policíaca “La cua de palla” i tantes i tantes col·leccions que interessaren a públics més amplis dels que ja existien.
Crec que es pot dir que Cahner tingué una forma de treballar exigent i que donava als seus projectes una gran ambició cívica. Recordo perfectament com uns anys després em parlà del projecte de fer una Enciclopèdia Catalana, que en paraules seves “seria com l’Enciclopèdia Britànica”. Encara que potser el projecte era superior a les nostres possibilitats vull recordar-ho per a fer present l’ambició amb què començava aquell projecte i en general tot el que feia. Naturalment, començà l’Enciclopèdia Catalana fins al límit de les seves possibilitats econòmiques i després d’altres prengueren el relleu i acabaren fent realitat aquella Enciclopèdia, però el que no hem d’oblidar és que fou Cahner qui tingué el decidit propòsit d’emprendre-la resoltament i l’energia que hi abocà.
Fou Conseller de Cultura del 1980 al 1984 i crec que hi ha coincidència en creure que féu un gran treball. Creà el Departament de Cultura amb l’exigència i amplitud que corresponia a Catalunya. El Departament de Cultura dirigit per Max Cahner cobrí tots els camps de la cultura amb el propòsit de que per fi tinguéssim una Administració de Cultura com corresponia a una nació com la nostra. Ho féu amb voluntat d’excel·lència, sistemàticament, amb la serenitat de qui estava convençut que ens calia una organització de cultura present en tots els camps.
Crec que també pot dir-se que tenia una mentalitat noucentista, si donem a aquesta denominació el gust per la perfecció, pel treball fet amb la millor gent, la més preparada i sempre amb una execució exigent.
Però Max Cahner fou Conseller quatre anys i no hem d’oblidar que abans i després d’aquell període en la Conselleria de Cultura féu moltes i moltes coses al servei de Catalunya, és possible que la història s’aturi en la seva biografia, en la dada d’aquesta responsabilitat política de Conseller de Cultura, però mai no hauríem d’oblidar que dedicà la seva vida, sempre, a la reconstrucció nacional de Catalunya.
Entre molts altres camps els què deixà la seva petjada cal recordar les relacions i projectes que tenien com objectiu fer efectiva la relació amb el conjunt de països de llengua i cultura catalanes. Des de la seva primera joventut establí lligams en totes direccions que s’han mostrat útils per al redreçament col·lectiu.
Per tots aquests projectes i realitats que impulsà és lògic que tinguem sempre en la memòria l’exemple de Max Cahner i la seva estimació per Catalunya”.
Aquesta és la síntesi de les paraules de record que Jordi Pujol dedicà a Max Cahner, que ha estat un dels motors de la reconstrucció cultural de la nació catalana des dels anys cinquanta del segle XX fins fa uns pocs anys, quan encara no estava afectat per la malaltia que finalment se l’ha endut.
Caldrà mantenir-ne el record perquè la seva personalitat es fonamentava en sòlides conviccions i en el coratge i l’ambició de portar-les a la realitat, amb el propòsit de normalitzar en la qualitat i en la difusió la cultura catalana, que forma part de la base del caràcter propi dels tots els catalans.
1
