També optaven al guardó un cardiòleg de talla internacional i una esportista de trial amb onze campionats del món i deu d’europeus. Joaquim Maria Puyal, en ser proclamat Català de l’Any, va fer –com toca- el seu reconeixement al doctor Jordi Brugada i a la campiona Laia Sanz, poc abans d’afirmar que ell no era, en realitat, el català de l’any. L’afirmació podria formar part de l’oratòria d’un gran professional de la comunicació, com certament és Joaquim Maria Puyal. Sempre és apropiat mostrar-se modest en rebre un reconeixement, com ho és l’elogi dels altres candidats, però aviat es va veure que el discurs no només anava per aquí. Puyal va fer servir el seu moment de glòria (valgui el tòpic, perquè és cert que n’ha pogut gaudir de molts en la seva dilatada carrera) per exposar el seu pensament en suport de tanta i tanta gent que ara mateix és víctima d’una crisi de la que no s’acaba de veure la sortida.
“Jo no sóc el català de l’any –afirmà convincent. El català de l’any són tots els ciutadans que pateixen la crisi a casa i treuen forces d’on sigui per continuar endavant”. Immediatament va fer una relació exhaustiva de situacions extremes, tant en el camp personal i com en el camp professional. Hom podria pensar que improvisava, en veure’l parlar sense papers, però era evident que havia pensat un discurs per si era designat. Només algú amb l’ofici i la capacitat de comunicació de Puyal pot exposar tot un seguit de raonaments perfectament entrelligats i coherents, sense cap error, i en fer-ho amb tal naturalitat i a la vegada amb tal emotivitat, embadalí els milers i milers de ciutadans que seguien l’acte a través de la senyal de TV3 i els representants institucionals i de la societat civil que, convidats per El Periódico, omplien la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya.
Puyal porta a l’esquena quaranta cinc anys de ràdio, des que el 1967 s’inicià a Radio Barcelona, on va narrar més de cinc-cents partits de futbol entre el 1968 i el 1976, també nombrosos combats de boxa, des del Price i el Palau dels Esports. Se’l recorda intervenint des de Barcelona al programa Hora 25 del polèmic José Maria Garcia, tot un contrast amb el rigor característic i la manera de fer del mestre Puyal. Ja sense Franco, el director general de la SER li aprovà el que aleshores encara era un projecte agosarat: retransmetre els partits de futbol en català, cosa que no s’havia fet des de la República. Així va ser com va néixer “Futbol en català” amb el suport de La Caixa. Quan es creà Catalunya Ràdio, ell i els seus col·laboradors (parlem d’Antoni Bassas i Eduard Boet) es van integrar amb el seu programa a l’emissora autonòmica. Des del 1985 ha retransmès tots el partits oficials que ha jugat el Barça. En total ha estat la veu de més de dos mil partits.
Des d’aquell 1976 en què va emetre el primer partit en català, ja mai més no ha utilitzat professionalment cap altre idioma, amb la convicció de treballar per la normalització lingüística, és a dir fent normal el que fins aquell moment era prohibit. Estem parlant d’un gran radiofonista, però els seus programes de televisió van saber-se guanyar l’audiència, també, començant pel “Vostè pregunta” que s’emetia pel canal català de TVE. Després TV3 va emetre “Vostè jutja”, “La vida en un xip”, “Un tomb per la vida”, programes que convidaven a la reflexió des de l’entreteniment i que Puyal dirigia i presentava. Després provà el més pur divertimento amb “Tres pics i repicó” i “El joc del segle”, fins i tot el format de sèrie amb la recordada “Estació d’enllaç”, escrita pel prestigiós Jaume Cabré. L’èxit, doncs, també va somriure-li en el seu pas per la televisió.
Tant a la ràdio com a la TV, Puyal ha fet escola. Només cal recordar alguns dels noms que ha tingut al seu costat: Bassas i Boet, ja esmentats, Mònica Terribas, Jordi Basté, Xavier Bosch, Manuel Fuentes, Pilar Calvo, Marcel Gorgori, Ricard Torquemada… La crème de la crème de la comunicació al nostre país i en la nostra llengua. Potser per la projecció que ha sabut donar als seus col·laboradors, que en van prendre el relleu, retornà el 1997 a la Universitat de Barcelona, per treballar en l’àmbit de la teoria de la comunicació, una activitat acadèmica que l’ha impulsat a publicar un parell de llibres. Puyal és doctor en lingüística i llicenciat en Filologia Romànica i Ciències de la Comunicació, i doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili. Compta també amb dos premis nacionals de periodisme, tres de l’Òmnium Cultural, quatre Ondas, el Vàzquez Montalbán, el Ciutat de Barcelona i també pot lluir la Creu de Sant Jordi, un premi que distingeix persones i entitats que, pels seus mèrits, han prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, en el pla cívic i cultural.
Dit tot això, algú es podria preguntar per què Joaquim Maria Puyal segueix amb les retransmissions dels partits del Barça, per què algú amb una capacitat intel·lectual tan contrastada es dedica, sobretot, al periodisme esportiu. Tinc el vici de connectar el seu programa, fins i tot quan sóc al Nou Camp, el sento descriure l’espectacle, intercanviar opinions amb els seus col·laboradors, valorar les dades que aporta en Sergi Cutillas, sovint el sento dir “ara que han afluixat, el públic els hauria d’animar…” i, immediatament, comprovo la influència de Puyal a les grades. Aquest -potser tant com els títols universitaris i les medalles- és el seu més gran reconeixement. Això, i el fet que coneix la transcendència del servei que fa al país, portant l’espectacle del futbol -explicat en la llengua en la que es doctorà- a la multitudinària amalgama interclassista de seguidors del Barça que, com tots els demés, suporten la crisi i que són una bona part de la gent a la que es referia quan va dir que ell no era el català de l’any.
2
1
