La mort de Joan Triadú ha estat recollida amb un unànime reconeixement fins i tot pels diaris no alineats amb el seu pensament. «Yo era nacionalista, catalán, demócrata y cristiano.» El País destaca en una nota aquestes paraules de Triadú, reconeixent que lluità dur des de la rebotiga del franquisme. El Mundo no s’està de dir que fou un dels símbols literaris catalans sobretot per la seva actuació des de la clandestinitat.La Vanguardia i les pàgines culturals que comparteixen Avui i El Punt dediquen una extensa informació a glossar-ne la figura. Agustí Pons, que en va ser el biògraf, opina en ambdós mitjans que la seva contribució fou crucial perquè, després del 1939, la llengua catalana no fos reduïda a un patois. «Reivindicava els arrels populars del catalanisme no des d’una posició intel·lectual, sinó per simple tradició familiar, que l’allunyava de l’esquerra elitista del país. Mai va ser estimat pel sanedrí intel·lectual que durant tants anys ha manat a Catalunya. Pot sorprendre que els reconeixements a la seva obra es facin a un activista cultural que no disposà mai ni de la plataforma universitària, ni de l’editorial.»
«Quan vaig escriure la seva biografia —recalca Agustí Pons— em va sorprendre i commoure la seva història. El seu pare era un obrer del tèxtil que de jove havia simpatitzat amb Macià i la CNT. Res no estava pensat perquè l’ascensor social funcionés i Joan Triadú arribés a ser un dels personatges més importants de la Catalunya intel·lectual de la segona meitat del segle XX.»L’escriptor Albert Manent n’explica l’èxit sobre la base del seu gran pragmatisme: «Era un personatge d’una peça que sempre va saber aprofitar el seus múltiples recursos i la seva polivalència.» Manent —que el considera «un germà gran»—, entra en el camp de l’anècdota per a explicar-ne el coratge: «La policia el tenia fitxat i el telefonaven per preguntar-li qualsevol cosa, com per exemple quin era el segon cognom d’un canònic.»
Un expert en estudis biogràfics com Jordi Amat en destaca la feina en la formació de futurs professors de secundària i el considera «patriarca de la nova Renaixença», un dels pocs homes durs com a roques sobre els quals el país va aguantar durant massa anys i recalca un compromís escrit el 3 d’octubre del 1939 al seu dietari: «Em comprometo lliurament a treballar i, si cal, lluitar per la llibertat de Catalunya.»També el president Jordi Pujol, que acudia al pis de Joan Triadú a rebre classes de català quan només tenia setze anys, va a les planes del llibre Memòries d’un segle d’or on Triadú recalca que el segle XX ha estat culturalment brillant i es ratifica respecte a la positiva rotunditat del balanç i acaba valorant el llegat de Triadú: «La seva fortalesa, la tenacitat, l’autoexigència i la lliçó del seu patriotisme, en una paraula, l’ensenyança de la seva obra i de la seva vida transmeten la confiança i el compromís que la continuació de la tasca reconstructiva de Catalunya requereix.»
El novel·lista Emili Teixidor rememora moments compartits a Cantonigròs, també amb J.V. Foix i Miquel Martí Pol i acaba dient-nos que se li «barregen tot d’imatges en què es confon el pedagog, el crític literari, l’activista polític sempre moderat però sempre sòlid, resistent, durable, de bases segures… Poques iniciatives d’ordre cultural d’aquell temps —i tothom sap quins temps eres aquells— no comptaven amb el seu consell, la seva moderació o la seva més ferma oposició i crítica». Al costat d’aquesta afirmació Ada Castells diu: «Joan Triadú era un mestre amb tota la magnitud que pugui tenir aquesta paraula.»Tornant al seu biògraf, Agustí Pons considera que, juntament amb unes quantes persones més —Maria Aurèlia Capmany, Termes, Candel—, va ajudar a definir, sense por a equivocar-se, la Catalunya d’avui i acaba amb: «Molts hem perdut un mestre. I tots plegats, un referent.»
David Castillo, coordinador del suplement «Cultura» que editen conjuntament El Punt i Avui, amb qui mantenia una estreta col·laboració, explica que només feia un parell de dies que havia parlat amb Triadú, que li oferí un article sobre uns documents que havia trobat de Josep Carner, «un dels seus mestres al costat de Carles Riba, a qui no es va cansar de reivindicar». Castillo, que considera que l’activisme pedagògic i la passió literària van ser decisius en la represa del catalanisme després de la dictadura, destaca l’exigència i el seu zel autocrític que el van fer abandonar la creació pròpia en favor d’una tasca de crític, que resultaria decisiva a l’hora de posar ordre dins d’una literatura catalana que la guerra i l’exili havien deixat desestructurada. Després de fer un minuciós repàs per contribucions materials com el CIC, l’Escola Thau, Serra d’Or, entre d’altres, que són molt nombroses, el jove poeta i periodista reflexiona: «Diuen que no hi ha ningú insubstituïble, però no sé qui podrà substituir-lo.»
