Per motius ben comprensibles, la història en minúscules sempre ha quedat relegada a un discret segon pla. Els cronistes coetanis, així com els investigadors actuals, han focalitzat les seves obres en la descripció dels grans moviments polítics. L’anònima quotidianitat de les persones sense cognoms il·lustres ha passat desapercebuda. Talment la vida arran de terra, sense més èpica que la pròpia supervivència, ni més conspiracions que petites transgressions rutinàries, estigués mancada de valor. Afortunadament, també han existit persones encuriosides per conèixer com vivien els nostres avantpassats més humils. Joan Segura i Valls (Santa Coloma de Queralt 1844 – 1909) és una d’elles.
Tot i que Segura és principalment conegut com l’autor de la Història d’Igualada i Història de Santa Coloma de Queralt, també es va interessar molt decididament per la recerca etnogràfica. Els seus estudis poden catalogar-se en dos grans blocs. Un, circumscrit al moviment excursionista català que amb tanta força sacseja el país a cavall del segle XIX i XX, i que troba en la catalogació del patrimoni artístic la seva principal raó de ser. L’altre, entorn els costums i el llenguatge usats per les poblacions medievals. Dins aquesta branca, la seva obra més destacada és Aplech de documents curiosos é inedits fahents per la història de las costums de Catalunya [a partir d’ara, Aplech]. El jurat dels Jocs Florals del 1885 estimà que es tractava de la millor obra en la secció “Estudis sobre cants, costums o tradicions populars de Catalunya”.
Segura tenia al seu abast les condicions adequades per crear una obra molt interessant. Com a prevere de l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt, gaudia d’accés il·limitat a un dels fons notarials més antics de Catalunya, que es remunta a 1272. Tot i que actualment Santa Coloma és una vila perduda de la Catalunya central, la baronia dels seus senyors (els Queralt) fou importantíssima entre el segle XIII i XVII, vivint la seva època daurada durant el segle XIV. Durant aquesta centúria, que concentra bona part dels documents aportats per l’historiador, la potència econòmica, cultural i artística del municipi segarrenc fou molt considerable.
Per altra banda, Segura dominava a la perfecció el llatí, tenia uns coneixements filològics molt assentats del català antic i, tant o més important, no li mancava aquella guspira interpretativa imprescindible a l’hora d’enfrontar-se als textos històrics. Si no hagués decidit recloure’s en la seva vila natural, probablement el seu cognom seria molt més conegut pel públic català. Així ho permet sospitar el cercle de celebritats amb qui tractava: Jacint Verdaguer, Frederic Clascar, Marià Aguiló, Lluís Domènech i Montaner, Antoni Careta i Vidal, Francesc Mateu, Cels Gomis…
Malgrat que l’Aplech únicament es basa en els documents del fons notarial de Santa Coloma de Queralt, el seu testimoniatge pot ser útil, i moltes vegades generalitzable, al conjunt de la nació. Per una millor comprensió lectora, Segura va inserir en l’obra una infinitat de textos breus que havia traduït prèviament al català modern. Els disset apartats que formen el recull són els següents: autoritat paterna, eclesiàstics, comunitats de beneficiats, els donats, els gremis, els esclaus, les escoles i carreres de lletres, els llibres, les belles arts, la indumentària, els mobles, la guerra i la pau, els guiatges, les restitucions, la incontinència (o sigui, promiscuïtat), el joc i la tafureria, els jueus i les engrunes.
Tots ells ens ajuden a formar una imatge menys simplista i estereotipada de l’edat mitjana. Tots ells ens demostren que la societat feudal, si bé estava altament reglamentada, també tenia mecanismes de cohesió comunitaris molt potents que escapaven de la lògica del vassallatge i la jerarquia.
Llegiu l’article sencer al blog de l’autor, fent clic aquí.
