Malparlar o, simplement, no cantar les excel·lències d’algú a qui la societat ha concedit el títol d’ídol, figura rellevant o tòtem de la cultura -entesa en tots els àmbits-, és considerat un sacrilegi per aquesta mateixa societat. Gosar posar en dubte qualsevol aspecte de la vida d’aquests ídols esdevé una temeritat. Amb la sornegueria que el caracteritza, l’escriptor Joan Francesc Mira descriu en un article al diari AVUI aquesta circumstància, que al seu entendre, genera una fe cega que impedeix arribar a la realitat de les coses tal com són.
“La utilitat visible dels ídols és atraure, unir i congregar els creients al voltant d’imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així –amb el culte, la veneració, el ritual i, en definitiva, la fe– consolidar la cohesió que en solem dir “social”, afirma Mira, que posa com a exemple el cas de la Roma imperial, amb el culte a les imatges de l’emperador, o l’Europa cristiana, amb els sants i les marededéus. En aquest sentit, l’escriptor valencià convida el lector a respondre una pregunta senzilla: “què faria un país modern sense monuments, obres i noms “culturals” comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest culte de cultura, que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i més o menys ben administrada? Si els ídols són la divinitat mateixa o només la representen, és en bona mesura irrellevant, allò que compta és l’extensió de la devoció pública, l’impacte i l’eficàcia dels rituals”, rebla.
L’articulista afirma que “els ídols no solament són obstacles per al coneixement, no solament són imatges i representacions, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –vives en carn mortal, o vivint ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d’idolatria”. Una idolatria que per a Mira, “alguns intel·lectuals venerats han buscat i han aconseguit: amb sectes de seguidors fidels, i per cert amb ben poc del “pensament crític” que solen predicar”.
En aquest escenari, Joan Francesc Mira remarca el paper que han tingut els mitjans de comunicació en la construcció d’aquest món: “els ídols que provoquen els actes de culte més fervorós, extàtic i extens són justament els de l’anomenada “cultura de masses”, com ara els actors de cinema, o els músics i els cantants pop(ulars). Quant al culte menys massiu i més formal, va dirigit a les divinitats de la cultura més “elevada”: escriptors, músics (de música “culta”), artistes plàstics, arquitectes de moda, cantants d’òpera, i similars. A condició, sempre d’haver estat prèviament consagrats, i preferiblement inclosos en el cànon: canònics, canonitzats. Arribar a pintor o escriptor canònic pot ser una aspiració comprensible, però la seua utilitat per al país, per a la gent, ja és més discutible: la devoció no estimula precisament l’actitud crítica dels creients… Jo, per això, no enyore excessivament les grans figures “indiscutides” del passat distant o recent: precisament perquè són, o eren, indiscutides”, sentencia.
I doncs, què passa si hom decideix posar en qüestió aquests ídols? “Pot resultar tan perillós com insinuar, enmig de la processó, que la Mare de Déu potser no va ser sempre verge, com tantes digníssimes mares d’aquest món”.
1
