«Un dels processos més profunds de la història de les nacions i dels Estats, i dels Estats-nació —escriu Joan F. Mira al diari Avui— és que al llarg de últimes dècades els atributs més clàssics de la sobirania s’han esvaït progressivament. I que alhora, en canvi, alguns dels que abans es consideraven secundaris han esdevingut els més potents..»
Segons el reconegut escriptor valencià, han perdut pes com a fet de sobirania la moneda que «s’ha acabat pels setze països de l’euro» les fronteres «que ara creuem sense aturar-nos» fins i tot les relacions exteriors estan «condicionades per les polítiques conjuntes de la Unió» inclòs «el poder militar, dins de cada un dels estats europeus té cada vegada un paper més secundari». Tot plegat fa pensar a l’autor que és «una cosa mai no vista abans, impensable fa pocs anys».
En tota aquesta transformació «allò que avui, com sempre, no renuncia cap Estat, sinó tot el contrari, són els elements de caràcter o contingut simbòlic, cultural i comunicatiu. Cap Estat europeu no està disposat a deixar de fer la seva pròpia política cultural, la seva pròpia política lingüística i la seva pròpia gestió dels elements simbòlic, ja siguin dates i commemoracions o personatges històrics de l’art o de la literatura; de totes les figures, en fi, que es projecten com emblema i representació de l’espai nacional, endins i enfora… A això cap Estat no hi pot ni hi vol renunciar».
En portar el tema a l’àmbit de l’estat espanyol, Joan F. Mira constata que «avui dia l’Instituto Cervantes té moltíssima més potència que no tenia fa trenta anys. L’Estat espanyol actua amb molt més vigor en el terreny lingüístic, en la política de consolidació i expansió del castellà». Recorda que França inverteix milions incomptables i dedica una quantitat extraordinària d’esforços en el camp de la francité, per al manteniment del prestigi i de la difusió de la cultura francesa. «Per què nosaltres no ho hem de fer, per què Catalunya no aplica tots els recursos possibles en aquest camp decisiu? Per què el catalanisme dels darrers anys (o allò que es vol presentar com a tal), no defensa i promou una política cultural, simbòlica i lingüística infinitament més activa i contundent?»
A Mira el preocupa la importància que se li ha donat darrerament al tema de les balances fiscals, pensa que «el futur del país, la consistència i la perdurabilitat de la identitat catalana, no depèn de si la Generalitat negocia uns milions d’euros més o menys del nou finançament». Després de recordar dues situacions ben diferenciades de la catalana: Navarra, que té una pràctica sobirania fiscal que no ha consolidat una nació navarresa, i Portugal, que potser li hagués interessat des de la perspectiva econòmica apropar-se a Espanya i mai se li acudí a cap portuguèsi de proposar-ho… En contrast, «els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribi la financera».
