No és només un llibre sobre la revista CAU (Construccions, Arquitectura i Urbanisme), de la mateixa manera que la revista CAU no només va ser la publicació del Col·legi d’Aparelladors, sinó que va esdevenir un símbol de la lluita contra el franquisme. Jaume Fabre, un dels cronistes de referència de la ciutat de Barcelona, acaba de publicar el llibre CAU. Quan el PSUC era més que un partit, en el qual la revista esdevé un símbol de la importància i influència que el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) va exercir en el país. Una incidència que s’aconsegueix a través que els seus militants s’involucrin en entitats veïnals, col·legis professionals o associacions ciutadanes per “crear un terreny de joc polític en el que tothom s’hi sentia a gust (…) mentre tinguessin l’objectiu d’avançar cap a la democràcia”, tal com s’indica al pròleg del llibre, que es presenta el proper dimarts 24 d’octubre a les 19h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla de Catalunya 10, Barcelona).
La revista CAU és un exemple de com la presència clandestina dels militants del PSUC va contribuir a generar aquest camí de llibertat. Una revista que emprant els mitjans econòmics del Col·legi d’Aparelladors obre una finestra cap a la societat gràcies a l’esforç de Manuel Vázquez Montalbán, com a redactor, i la col·laboració del dissenyador Enric Satué. Dins d’aquest context s’entén que motius no li han faltat a l’escriptor, periodista i historiador Jaume Fabre per fixar-se en aquesta publicació i a partir d’aquí ampliar el focus i entendre la importància del PSUC en la societat catalana dels últims anys de la dictadura.
La presentació del llibre CAU. Quan el PSUC era més que un partit, dimarts 24 d’octubre al Col·legi de periodistes també esdevindrà un petit homenatge a aquelles persones que van lluitar per la democràcia, ja que s’hi comptarà amb la presència de Jordi Sabartés, president del Col·legi d’Aparelladors durant el naixement de la revista, Francesc Serrahima, subdirector del col·legi, el citat Enric Satué, qui s’encarregava de la compaginació i el disseny de la revista i Fabricio Caivano, periodista coordinador de la revista i ànima, juntament amb l’enyorat Montalban, de la publicació.
CAU, la revista de la resistència
Dos fets fan possible l’aparició de la revista, la llei de mitjans dels anys 60 segons la qual el règim franquista ja no cal que esculli a dit els directors dels col·legis professionals, i el segon congrés del PSUC, celebrat a França el 1965, on s’acorda que els militants del partit han d’involucrar-se en moviments veïnals, estudiantils i professionals. A partir d’aquí i sota la direcció del Col·legi d’Aparelladors de Sabartés, es crearà la comissió que endegarà la revista CAU, el primer número de la qual apareixerà el maig del 1970. “La revista durant aquesta primera etapa ofereix un servei a la ciutadania, a través de números com ara el 10, que sota el nom la “Barcelona de Porciones” es fa una crítica demolidora a l’alcalde Porcioles”, explica Fabre.
Sorprèn que una revista que a priori és tècnica, esdevingui un far de la lluita contra la dictadura, i es converteixi en referència obligada per a l’antifranquisme. Una publicació que obligava els catalans a baixar al quiosc per comprar una revista que durant els primers números costava 50 pessetes de l’època. “Alguns dels temes durant molt de temps han estat decisius i han tingut gran influència en la societat catalana, en destaco el número sobre la Sagrada Família, el del transvasament del riu Ebre o el dedicat a la ciutat de Girona”, afegeix l’autor.
El declivi de CAU
Fabre, autor juntament amb el periodista Josep Maria Huertas Clavería de la sèrie de llibres Tots els barris de Barcelona, ha viscut la revolució que va significar CAU. A més, com a un dels cronistes de referència de la ciutat, el Col·legi d’Aparelladors li va encarregar a mitjans dels anys setanta un llibre sobre la seva història, fet que li va permetre entrar en contacte amb la realitat del col·legi professional. “Conèixer les interioritats m’ha permès donar un punt de vista més profund, però més enllà d’això, considero natural l’elecció de CAU com a símbol de tot el moviment polític que des de la clandestinitat es va donar al país”, exposa Fabre, que per a la publicació de CAU. Quan el PSUC era més que un partit no ha comptat amb la col·laboració de l’actual direcció del col·legi, fet que demostra que encara es manté cert corrent reticent al protagonisme que va aconseguir la revista. De la necessitat, virtut, i el nou llibre de Fabre s’ha editat a través de la col·laboració entre les editorials Clariana i Viena.
En bona part els mateixos corrents que no han ajudat en la publicació del present llibre són els mateixos que, abans de les primeres eleccions democràtiques de juny del 1977, el gener d’aquell any van precipitar la destitució de Sabartés en la direcció del Col·legi d’Aparelladors, i per tant, de la revista. Hi havia un sector que no considerava adequat que una revista tècnica ultrapassés el seu àmbit d’acció, això sumat a unes investigacions que vinculaven el finançament del col·legi amb uns fons amagats de Banca Catalana, van ajudar a imposar un canvi de rumb en la revista. Una etapa de decadència que s’allargarà fins a la desaparició de la revista el 1982, després de 82 números i després d’haver fet història, una aparentment insignificant publicació del Col·legi d’Aparelladors, dins la democràcia contemporània.
