Travessem l’Onyar i ens endinsem al Barri Vell, cap a la plaça dels Lledoners d’aquella Girona que ens descrivia Prudenci Bertrana. Aviat farà un any, d’aquell dimecres de març en el que, aprofitant que era a Girona em van portar a veure un nonagenari de conviccions polítiques per si veterà dels moviments utòpics podia ajudar-me a contextualitzar el meu estudi sobre el doctor Dalmau.
Trobarem a l’Isidre Vicens (Montfullà, 1918 – Girona, 2016) en aquella casa propera a la catedral, després d’haver pujat escales i carrers. A la construcció sòlida que des de fa dècades és despatx i taller, llar i pensió. Ens aturem un moment davant de la casa, l’hostal Bellmirall, nom també del carrer on se situa, mentre copsem, tot pronunciant-lo, la bellesa del nom, que imaginem recordant novel·les de Rodoreda.
En aquesta quietud ambiental d’un jardí ple de flors, quan n’és temps, és en la que trobem l’Isidre Vicens. Als seus més de noranta-cinc anys, manté encara un fil del jove llibertari que als anys trenta treballava al tèxtil –de la pagesia a la fàbrica– i que va viure la Guerra en primera persona. Ell exemplifica aquell “Ai dels vençuts” de repressió i tristesa. De camps de treball, batallons de càstig i cel·les de presó. Només els que ho han viscut saben realment el que suposa això per a l’home, després d’un conflicte bèl·lic. Etapes de reclusió que van allargar-se durant tota la post-guerra, a llarg de la dècada dels quaranta.
Vam parlar-ne, és clar, en un menjador replet de papers i records. Això, en unes butaques acollidores que convidaven a escoltar. A escoltar i apuntar. L’Anna, la seva dona, precisava moments i concretava dates, contextualitzant alguns dels moments viscuts.
Del vessant més polític, amb la defensa convençuda de la llibertat nacional del país que sempre havia propugnat, la conversa deriva a la plàstica de la paleta. Vicens és amant dels paisatges, i és aquesta observació atenta la que el porta a plasmar sobre tela les seves mirades gironines. Ens ensenya quadres i intentem recuperar algun detall de cartells per a festes de la ciutat que havia il·lustrat anys fa. Li preguntem per la casualitat d’algunes tonalitats dels colors utilitzats en l’esmentat cartell, o si aquesta i aquella forma tenien una significació especial, un rerefons reivindicatiu, o eren només fruit de l’atzar. Això ens porta a parlar d’alguns dibuixants de la seva generació, i dels tres pintors, i d’altres que han compartit amb ell aquesta Girona artística, ciutat que està més de moda que mai.
Ara fa uns dies, els diaris es feien ressò del seu comiat. Segurament molts gironins van recordar-ne anècdotes personals, pensaren en l’amic o el veí, o els vingué a la ment la retrospectiva que la Casa de Cultura va dedicar-li el 2007, amb La pintura i els dies, de ressonància hel·lènica, d’Hesíode a Ferrater. També, un any abans, l’Ateneu d’Acció Cultural (ADAC) havia reconegut la seva estima per la llengua catalana.
