Entre la gent que ens arriba per viure i conviure entre nosaltres n’hi ha dues menes per prestar-hi atenció, ja que les seves evolucions convivencials són molt diverses i tenen a veure amb les situacions i les actituds personals de cada persona que arrela a Catalunya o hi neix. Immigrants ho som tots, la majoria amb orígens més o menys llunyans en l’espai i en el temps.
Podríem dir que hi ha una gran part de la població que decideix venir a les nostres terres perquè considera que vol viure millor que allà on va néixer, cerca una oportunitat de promoció personal, i si més no, de millora econòmica. La majoria dels arribats vénen d’una terra que s’estimen però que no hi veuen la possibilitat de progressar ni de retornar per a viure-hi permanentment: per raons diverses, econòmiques, socials, polítiques… La terra d’origen, tot i les seves mancances, és valorada per la nostàlgia de la vida familiar, però els nouvinguts tenen clar que no hi retornaran per fer estada definitiva, perquè uns ja no ho volen i altres tampoc poden. Els irlandesos quan marxaven als EEUU, durant el segles XVIII i XIX, s’acomiadaven per sempre i feien una gran festa. Era com la mort en un País i l’inici d’un viatge a l’incert. Una part de la nostra immigració manté l’esperança de retrobar-se ocasionalment amb els orígens en alguna ocasió però amb la intuïció que definitivament no retornaran. Altres immigrants com els asiàtics, de molt més lluny i de cultures allunyades, potser sí que ja ni pensen a retornar mai més als orígens, almenys fins a les darreries de la vida, on sí que hi voldrien morir. Tota aquesta gent que, amb més o menys mesura ha arribat per quedar-se, es van integrant als nostres costums i valors, i ells o els descendents acaben per incorporar-se a tots els àmbits de la vida dels catalans. Tots som immigrants en definitiva.
Una altra part de la immigració són els colons, els que vénen a exercir alguna mena de poder metropolità. Els que volen retornar al lloc d’origen. Al nostre País ho hem pogut comprovar a través dels enviats com a funcionaris de les administracions públiques o empresarials espanyoles i fins i tot de més lluny i que no han arribat per quedar-se. Malgrat tot, alguns sense proposar-s’ho han trobat lligams professionals o familiars i s’hi queden per sempre. El problema que ens planteja aquest tipus de colons és que són agents de poders aliens a la nostra personalitat i terra, i viuen de vegades tota la vida amb l’esperit de la temporalitat, o el que és pitjor: arriben amb la idea de fer que el País que els acull esdevingui una còpia de la metròpoli. Ells, com a màxim, accepten alguns trets folklòrics indígenes, i si poguessin ni això. Alguns potser no en tenen una idea massa clara però la seva realitat operativa està en aquesta línia. Altres no els és possible el retorn i els seus descendents amb més temps, també es van integrant. Però en el cas del funcionari estatal que es renova amb freqüència continua somiant amb la metròpoli que representa l’amo del territori on ell ha anat a raure. I manifesta esclats de desesperació quan contempla l’allunyament de la colònia de la metròpoli.
Catalunya necessita tenir signes distintius en el mapa de les nacions per créixer i assumir totes les immigracions amb més facilitat. D’una banda, les que representen l’esperit lluitador i respectuós amb el País que els acull. De l’altra, pel que fa als metropolitans forans que representen Espanya assumir la integració és més lent i més aspra per a ells, perquè s’adonen de la realitat de viure en una col·lectivitat diferent a la que havien imaginat.
L’actualitat catalana emergeix ara provocant la desolació dels colons que pensaven haver arribat a la nostra pàtria com en una terra provinciana espanyola o colonial. D’altra banda, els immigrats no colons observen amb perplexitat i dubtes el seu destí que ningú discutirà perquè també és seu, però no el de tots els altres que fan una altra via.
