Després de la multitudinària manifestació de de la Diada de 2012 i encara amb més impuls des de la Via Catalana del setembre de 2013 s’han anat succeint debats al voltant de la gestió lingüística en el futur estat. La transició nacional va endavant, però el dret a decidir no ha d’anar vinculat a un model determinat de país sinó en la possibilitat de poder-lo escollir nosaltres.
Quan sigui el moment de bastir-ne les bases és quan l’eclecticisme serà necessari, i les aportacions de personalitats i acadèmics imprescindibles. El model de societat que sorgeixi l’endemà –pel que fa a la gestió lingüística sí, però en el conjunt dels àmbits– serà un model en el què “no hi haurà imposicions externes, ni constitucions de transicions fetes sota incerteses pactades i inamovibles, ni tribunals amb interpretacions encara més restrictives vers els drets dels ciutadans, ni…”. Seran els òrgans representatius sorgits de la voluntat democràtica els que legislaran i el conjunt de la ciutadania els que donaran o no el seu suport als projectes que en sorgeixin. Serà el primer cop que es podrà dur a terme sense interferències externes, i això sol ja és un gran què.
Més que crear un model inèdit per se, hom podria proposar la visió comparativa per aglutinar de cada experiència internacional allò que pogués ser més eficient per al cas català. Hi ha bons exemples al món i democràcies avançades que també poden ser fonts d’inspiració. Tot i així, el resultat final serà, en qualsevol dels casos, innovador. Visió plural que pot proporcionar aportacions molt interessants i positives, tant des d’un punt de vista teòric com pràctic. En una societat de ciutadans plurilingües, el català n’és la llengua comuna, la llengua de cohesió social, la llengua compartida, l’eina que assegura la igualtat d’oportunitats.
Es plantegen aquestes proposicions per a l’àrea territorial del Principat de Catalunya, obviant, conscientment, les valls pirinenques de l’Aran. Es considera que han de ser les pròpies institucions araneses les que decideixin lliurement i sense condicionants externs les polítiques lingüístiques que cal aplicar al territori muntanyenc. Més, sabent que és l’espai on l’occità disposa, avui, d’un estatus d’oficialitat per als seus parlants. En tot cas, més enllà de recomanacions, caldria deixar les portes ben obertes.
No s’oblida tampoc, i caldria tenir-ho present, que nombrosos catalanoparlants no formaran part, com a mínim territorialment, del nou estat. És així com restaran ciutadans en d’altres administracions polítiques ja existents. Serà imprescindible disposar de les eines necessàries per tal que els guanys lingüístics –i tots els guanys– assolits en el nou estat puguin ser-ho per al conjunt dels parlants.
En tot cas, aquest –el de les suposicions de futur– no és un debat que s’hagi d’obrir ara. Amb rigor i serenitat caldrà reflexionar-hi quan el nou estat sigui una realitat.
