Cada vegada amb més assiduïtat s’escolten una sèrie de veus d’opinadors, polítics i gent semblant que, des de la poltrona d’una gran majoria de mitjans de comunicació, pontifiquen, afirmen i declaren sense rubor i amb una superficialitat repetitiva que raneja al cansament conceptes i opinions estereotipats, acusant el procés sobiranista actual de manca de sensibilitat social, econòmica i cultural. I es queden tan frescos!
S’expressen d’aquesta manera: «És la primera vegada en la història d’aquest país en què el debat identitari va solt, va per lliure, va sense vincular-se al debat social. Els grans períodes de progrés de la història recent catalana vinculen sempre el desenvolupament identitari amb el desenvolupament social, comenci per la Mancomunitat de Prat de la Riba, continuï pel període previ a la Guerra Civil amb el primer estatut i prossegueixi amb la transició democràtica…» Es parla amb una lleugeresa que raneja a la irresponsabilitat.
Aquest és un discurs massa divulgat per persones que o bé no coneixen la realitat del país i prioritzen el protagonisme dels partits polítics sobre la iniciativa social real, empresa pel camí que ara segueix Catalunya (en realitat els partits van darrere del camí emprès per la societat civil i d’aquí vénen, en gran mesura, els problemes interns de manca d’identitat, cohesió i ideologia), o bé esdevé un discurs pervers i intencionat.
Què fa, si no, que les entitats de l’associacionisme cultural català treballin per la cohesió social i plantegin propostes culturals i replantejaments de futur? La tasca cultural socialment compromesa no va per un camí de compromís i d’aportació identitària? I el tercer sector social? No fa plantejaments de més justícia social amb una forta i continuada pressió al govern? Què fa el Cercle Català de Negocis, si no, argumentar i fer propostes de futur des de llur activitat econòmica per un nou model més just de compromís i de creixement? Què fa, si no, l’Assemblea Nacional Catalana que mou sensibilitats diverses amb un exponent ben clar de compromís d’un nou model de societat que promou justícia social des dels drets que sense pausa ens són limitats? Què fa Sobirania i Justícia? No promou la independència de Catalunya tot sensibilitzant la societat catalana sobre la necessitat i la viabilitat del seu assoliment per vies pacífiques i democràtiques? Sobirania i Progrés no treballa d’una manera plural i des de diferents àmbits de la societat catalana que comparteixen la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l’assoliment de la sobirania política plena? I la plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, no imprimeixen un caràcter nacional per un reconeixement internacional de la realitat de les entitats esportives? I l’Associació Catalana de Professionals, no proposa un projecte renovat de país, un model de progrés social i la participació de la ciutadania en la vida pública per a contribuir a l’enfortiment del país? No duu a terme jornades d’opinió? No organitza jornades generacionals d’economia?
Això tan sols és una petita mostra d’accions de la societat civil, sense obviar la persona individual que, com a element polític, participa d’una gran proposta d’activitats compromeses amb l’objectiu de renovar i millorar el model social. Sense tot aquest divers aparador, que és la realitat social associativa, no és possible entendre el per què de la gran concentració de persones per la Diada del 2012 o la Via Catalana de l’11 de setembre del 2013.
No és la primera vegada que des de l’editorial de Tornaveu tractem aquest tema. I sempre ho hem fet amb la convicció profunda que el procés que viu actualment Catalunya ha de servir per a tenir un país millor, més cohesionat, més pròsper i participatiu. No es tracta de «canviar cromos»; es tracta d’aprofitar el moment per a avançar com a poble i nació tot fent propostes concretes, sectorials i globals, reforçant la nostra cohesió interna (dins de la globalitat i la diversitat de sensibilitats que tenim).
Als opinadors i polítics anxovats en les seves poltrones i torres d’ivori, els exigim coherència, responsabilitat i propostes que reforcin el que el país —des de la seva societat civil— ja fa des de fa anys, dinàmica que reclama uns canvis que a hores d’ara ni els mateixos partits polítics no han estat capaços d’assumir i que una vegada més fa que la societat vagi per endavant.
