Ens semblava que s’havien acabat amb la darrera guerra a la nostra terra. De fet, Franco va guanyar una guerra emparat més en el carlisme que en el falangisme. El resultat va ser la instauració del nacionalcatolicisme, que donava tracte d’autoritat als eclesiàstics que assistien com a copresidents a tots els actes de la societat civil i militar. Després de caure a Europa tots els feixismes, la religió va ser fonamental per a estructurar una ideologia per al Règim. Aquest règim el van salvar un Concordat amb Roma i una nova relació amb els EEUU, a canvi de prostituir una Església que com a única ideologia possible dominava tot el panorama espiritual, i una mena de societat econòmicament liberal, influïda pel capitalisme imperant a Occident i que la col·laboració de l’Opus Dei accentuaria amb el temps. Els mateixos que permeteren la subsistència de Franco li anaren rebaixant una part del poder. Fins a la transició política.
Els antecedents provenen de la victòria militar que imposà una religió estatal enfront d’uns perdedors que, en les zones on la República resistí l’aixecament militar, havien perpetrat una bàrbara persecució de tot el que fos religiós. La persecució vandàlica d’eclesiàstics i persones suposadament catòliques, a més de gent destacada en el camp de la propietat i l’economia liberal, va ser esfereïdora.
Entre molts matisos podem dir que la guerra del 36 al 39 va ser la darrera d’Europa occidental en què hi hagué l’enfrontament de moltes coses, però que la confrontació entre nacionals catòlics i laïcistes violents, de diferents colors, va mostrar una autèntica guerra de religió. Segurament la darrera que es desenvolupà als països llatins.
Doncs bé, liquidada la darrera guerra religiosa a Europa occidental, ens meravella que aquesta mena de confrontacions continuïn vigents al Món. Cada dia ens assabentem de la lluita a mort entre sunnites i xiïtes, o islàmics contra cristians, a Egipte i a molts altres territoris de l’Àfrica i de l’Àsia en especial. Sembla com si per a les religions fos impossible agermanar els propis creients amb els altres, similars o no.
El perill està en què les religions expansives xoquen unes amb les altres del mateix caire. I si bé ara els cristians es preocupen d’estendre el missatge de forma pacífica emprant l’arma del convenciment o el simple ajut als més necessitats, i practiquen més la solidaritat que no pas la imposició de la seva doctrina -almenys aquesta és la consigna després del Concili Vaticà II-, pel que fa als islàmics sembla que encara alguns volen imposar per la força la seva fe i disputar modalitats de la mateixa religió matant-se entre ells. I no diguem com tracten les confessions no islàmiques que sobreviuen al seu mateix territori. Allà on tenen el poder polític, unes o altres confessions alcoràniques fan molt difícil la vida i la pràctica de les altres religions no islàmiques, i això succeeix en el mateix territori on han viscut molts segles sense un problema tan greu com el d’ara. A Europa, on hi ha molts seguidors alcorànics, no poden imposar res i es mantenen al marge de la força, i a més no tenen prou predicament per a imposar-se per convicció. Cal estar atents, però, a aquestes minories islàmiques que habiten entre nosaltres, perquè difícilment s’integraran a la nostra societat, que ha superat les guerres de religió. Caldrà, tot i respectant les seves maneres de viure la religió, vigilar que no ens menin una altra vegada a confrontacions religioses entre nosaltres o entre ells i nosaltres, quan sembla que ja ens hem alliberat d’aquesta mena d’intoleràncies violentes.
I quina relació podrà existir entre una gent que -més bé o malament- vol convèncer altres persones i que sovint vol imposar per la força les seves creences, com fa en els seus països d’origen?
La reacció davant un possible problema que semblava resolt per sempre entre nosaltres, no pot ser un bonisme benintencionat, i caldrà preservar com sigui, la possibilitat d’un retorn a actituds religioses violentes, ja superades per la nostra ciutadania.
