Sorprenen les accions de l’Església «suposadament catalana», en aquest afer de la vinguda del Papa a Barcelona (per ara Espanya) en contrast amb els problemes religiosos dels catalans que no passen avui per solemnitats, parafernàlies i ‘consagracions’ de noves basíliques, i és estrany que gent intel·ligent i vocacionada per a promoure el missatge evangèlic no s’adoni de la realitat eclesial i política de Catalunya. Mencionaré, per si no ho recorden els nostres bisbes, diverses raons per les quals aquesta visita d’Estat del Vaticà caldria, almenys, posposar-la immediatament, abans que no hi hagi una reacció pública negativa d’abast general.
Com una conseqüència de les resolucions del Concili Vaticà II s’han creat les conferències episcopals estatals i, per tant, l’Església de Catalunya ha perdut la poca personalitat catalana que tenia quan era presidida per l’arquebisbe de Tarragona. La institució del primat mantenia una certa personalitat tarraconense que ha estat substituïda per la conferència estatal espanyola, avui presidida pel cardenal Rouco. Els poders eclesiàstics espanyols han absorbit la poca autonomia que tenia la província eclesiàstica tarraconense i han frenat i oblidat convenientment l’invent enganyós del cardenal Carles de fer una simbòlica regió tarraconense a l’estil de les regions autònomes polítiques, reduïdes al nivell de províncies mancomunades en un Estat unitari. Com tots sabem, quant a l’organització eclesiàstica, ni això ha estat possible.
El Papa vindrà com a cap de l’Estat Vaticà a l’Estat espanyol i, com a conseqüència, tot el protocol serà estatal d’un Estat que molts no volem. Per tant, veurem presidint els actes: la família reial espanyola, el govern espanyol, etc. etc. i Rouco que representarà tots els bisbats espanyols inclosos els catalans per allò de presidir una assemblea episcopal d’un Estat. Una conferència episcopal amb ‘nunci’, personatge que l’experiència catalana ens recorda que és un diplomàtic decantat totalment per l’estat espanyol, que ignora Catalunya o hi treballa a la contra. Hi ha llarga experiència al llarg dels temps: com en el conflicte de les obres artístiques propietat de Lleida i la divisió del seu territori, divisions de la unitat catalana en l’àmbit religiós i un gran etcètera que justifica un rebuig públic de la figura del representant del Vaticà a l’Estat. Imaginem que, en l’acte de la Sagrada Família, per a confondre la realitat política de l’Església a Catalunya, cercaran algun racó destacat al bisbe de Barcelona, el qual submisament acceptarà, i potser algun altre per a dissimular l’apropiació indeguda d’un espai artístic d’origen profundament religiós i catalanista del gran arquitecte Gaudí.
I per a ofendre’ns més, faran dir al Papa alguna paraula en català per allò de llançar alguna moneda als ‘indígenes’ i espanyols que ompliran i profanaran l’esperit del temple de Gaudí, com va fer el govern espanyol amb la mateixa persona de l’arquitecte el 1924 quan el va empresonar.
Resulta que, entremig, el Tribunal Constitucional ha decidit la separació virtual de Catalunya d’‘Espanya’. Pel fet de no deixar-la ser el que ella havia decidit en totes les instàncies democràtiques. Per tant, el Papa visitarà i serà rebut per espanyols i col·laboracionistes que no ens representen i inaugurarà un monument arquitectònic, avui només de velles i sinceres vivències religioses preconciliars, però al marge dels catalans i dels cristians que els interessa més l’evangeli postconciliar i una Catalunya no espanyola. De veritat que ens agradaria a alguns parlar amb el bisbe de Roma dels problemes greus de les restes cristianes del país i de la nostra situació política dins el concert de les nacions lliures. És això possible? I com?
Sens dubte, es donarà el cas que el temple s’omplirà de gent suposadament ignorant del paper que els faran fer i de babaus a qui els agraden aquesta mena de manifestacions démodées que recordaran aquell Congrés Eucarístic presidit per un cardenal i Franco i un discurs radiat en castellà des de Roma per Pius XII. No voldríem tornar a sentir parlar de la família en els termes que Cañizares o Rouco fan sovint a Madrid. A Catalunya aquest llenguatge pot fer un mal irreparable.
Tampoc no s’ha pensat que Gaudí, molt religiós a l’estil del seu temps, va ser empresonat pels espanyols per haver defensat Catalunya, un 11 de setembre de l’any 1924. I un amic seu va haver de pagar la multa per a treure’l de la presó. Serà possible amagar aquesta història sense el rau-rau de ningú?
Realment, no és possible que el bisbe de Barcelona, si més no, aconsellat pels altres bisbes que figuren com a catalans, no es replantegi la realitat religiosa i política de Catalunya en aquests moments? El que estaria bé seria organitzar una visita apostòlica, no política del Papa, on diferents moviments poguessin expressar, ni que fos en privat, la seva opinió sobre la realitat religiosa i nacional de Catalunya. El respecte a Gaudí i a Catalunya es mereixen un altre tractament.
