Els catalans som un poble sorprenent. Som capaços de llançar-nos els plats pel cap ara sí, ara també; els altres ens tiren l’ham de la discòrdia i el piquem de seguida; ens vigilem els uns als altres malaltissament; de vegades, la dita «tants caps, tants barrets» s’arriba a quedar curta. La sorpresa ve quan en una diada de l’Onze de Setembre també som capaços de mobilitzar-nos disciplinadament com ningú, després de témer, col·lectivament, per un descens de participació en relació a la Diada històrica de l’any anterior, el 2012.
La temença es va esvair tot d’una quan de bon matí, per viles i ciutats, una marea de samarretes grogues caminava cap als indrets on hi havia aparcats els autocars que els escamparen per una línia que travessava els 400 km del Principat de Catalunya, del Pertús a Vinaròs. Les filmacions aèries de la Via Catalana cap a la Independència són tan magnífiques que totes les generacions de catalans aplegades aquest Onze de Setembre les tindrem sempre més registrades a la retina. I les fotografies fetes de més a prop evidencien una il·lusió extraordinària, que és el revers del maltractament i la incomprensió que com a poble hem patit, per exemple, tot aquest darrer any per part d’un Estat immòbil, incapaç d’adonar-se que el món gira i que la gent reclama.
L’efecte internacional ha estat immediat, tan immediat que la diplomàcia espanyola s’ha posat en funcionament en tota la seva amplitud: mobilització dels tres-cents funcionaris espanyols a la Unió Europea, reunions amb els ambaixadors dels altres estats europeus. Aquest esforç inusitat, després de les declaracions franques dels primers ministres de Letònia i Lituània, estats membres de la UE (recordem-ho!), ja demostra que el nostre procés de transició nacional ha entrat en una fase potser irreversible. I l’Estat espanyol comença a adonar-se’n, tot i la paràlisi reflexiva que molts dirigents polítics de partits estatals encara mostren. El procés té una dinàmica que ara ningú no controla i poden passar ‘coses’. D’aquí ve la mirada d’il·lusió dels que vam conformar la cadena humana aquell dia.
Una cadena humana que no ens encadena, ans trava la base del nostre esdevenidor. Una base cívica, mobilitzada, que sembla el resultat de tantes dècades d’associacionisme vinculat a un territori, per a fer servei a un territori, per a enaltir-lo culturalment i cívica, per a fer-lo sentir-se orgullós de les fites assolides. Aquesta xarxa associativa immensa que ens caracteritza, recreada en l’esforç de l’Assemblea Nacional Catalana, ho ha fet possible.
I també ho han fet possible els cossos dels Mossos d’Esquadra i les policies municipals que, en complicitat amb el poble, han ajudat que la Via Catalana es dugués a terme sense entrebancs. Una complicitat que, evidentment, no existí al País Valencià, amb una Guàrdia Civil atònita.
Cal que subratllem també la complicitat dels participants procedents de la resta de països catalans, que iniciaren la cadena a la Catalunya del Nord i l’acabaren més enllà de la Sénia, al País Valencià. I l’estol de les Illes Balears que arribà a Catalunya a posta. Cosa que també quedà reflectida en l’acte central a la plaça de Catalunya, a Barcelona, on l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) i el Cor Jove dels Països Catalans (CJPV), amb integrants fins i tot algueresos, fou dirigida per Esteve Nabona en la interpretació del Cant de la senyera i Els segadors.
