La funesta circumstància històrica d’una guerra concebuda amb l’objectiu d’ensorrar-nos, va portar Pompeu Fabra a haver-se d’allunyar de Catalunya. La seva pacífica, impecable i noble trajectòria cívica va ser penalitzada com un crim que el va condemnar a abandonar la seva terra durant els deu darrers anys de vida. Les opcions dels milers de catalans que es van trobar en la mateixa situació van ser diverses dintre la contrarietat. Ell no va donar mai com a definitiu el fat d’aquell exili injust, i quan enmig de la turbulència de la Guerra Europea, la possibilitat d’abandonar França per anar a trobar un espai més tranquil a Amèrica era una proposta aparentment plausible que si oferia, ve prendre la decisió més coherent amb la seva consecuència i va decidir no moure’s de l’únic tros de Catalunya que li oferia un recer problemàtic però possible. Prada, capital del Conflent, al cor del bressol de Catalunya, va ser el refugi que li va permetre no renunciar als seus principis i on va esperar resignadament i digna la mort. Des del 28 de desembre de 1948 reposa al cementiri pradenc, fet que li haurà permès restar eternament en terra catalana. L’UCE se sent vetllada per la seva presència i s’honora recordant-lo cada any. El 22 d’agost, a les 5 de la tarda, una conferència del lingüista illenc Gabriel Bibiloni sobre Pompeu Fabra i la genuïnitat de la llengua i una posterior ofrena floral col•lectiva a la tomba, va ser la mostra visible de la voluntat permanent de l’UCE d’honorar Fabra com a símbol de la perennitat de la nostra llengua.
