Escriure és preservar. Sense lletres que immortalitzin les nostres accions, aquestes cauen en l’oblit més cruel i ignominiós. L’Esbart Català de Dansaires n’és ben conscient, i per això publica contínuament estudis dels projectes i iniciatives que desenvolupa. Dijous 20 d’octubre en tindrem una nova mostra, arran de la presentació dels llibres Aportacions a la dansa catalana 2014 i L’esquerrana, un ball de relació social (Sala dels Actes de la Casa dels Entremesos, 20:00h).
Punt de trobada d’estudiosos de la dansa
Aportacions a la dansa catalana 2014 és el recull de transcripcions de la jornada homònima que es va celebrar el 20 de novembre de 2014. Aquesta jornada serví per retre un homenatge col·lectiu a Maria Rosa Alonso, directora de l’Esbart Català de Dansaires durant vint-i-cinc anys (1963 – 1988), compositora de sardanes i estudiosa de la dansa catalana. Els disset ponents que hi van intervenir exposaren a la presentació un ampli ventall de temàtiques: estudis històrics, coreogràfics o musicals, projectes de dinamització social, reconstruccions d’obres, etcètera. Hi foren presentats estudis inèdits sobre balls de Sabadell, Ripoll, Campdevànol, Prat de Llobregat, Isil, Terrassa, Sant Quintí de Mediona, Cardedeu o Fluvià.
L’Esbart Català de Dansaires ja ha publicat Aportacions a la dansa catalana 2004 i Aportacions a la dansa catalana 2009. Aquest darrer exemplar fou dedicat a Joan Amades, president de l’Esbart Català de Dansaires entre 1924 i 1926.
L’esquerrana: molt més que un ball
Montserrat Garrich presentarà L’Esquerrana, un ball de relació social. La llegenda explica que aquesta dansa pirenaica, originària d’Esterri d’Àneu, va ser impulsada pels comtes dels Pallars, desitjosos que la seva filla, mancada del braç dret i gran amant de la dansa, pogués gaudir de la seva afició. El llibre desestima la hipòtesi segons la qual la dansa fa referència a Escarraman, un lladre sevillà condemnat a galeres a finals del segle XVI. Segons els indicis arxivístics i melòdics aportats per Garrich, és més plausible creure que deriva del villancet Tocad, tocad clarines, escrita pel mestre de l’antiga capella de Girona Josep Gaz (1698). Actualment, l’Esquerrana és ballada al Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alt Urgell, Alta Ribargorça i punts aïllats del Ripollès, el Bergadà i Osona.
Més enllà de plantejar-se els orígens de la dansa, Garrich també ha volgut registrar totes les cançons de l’Esquerrana que seran ballades aquest 2016. Actualment es balla en múltiples contextos festius: sortint de l’ofici de les festes majors, en aplecs o romeries dedicades o sants, o fins i tot durant els Carnavals. L’esquerrana acostuma a dansar-se juntament amb altres balls, i pràcticament sempre és amenitzada amb els músics de cada terra. “L’esquerrana –apunta Garrich –no acostuma a ballar sola, sinó formant part d’un context coreogràfic més ampli, és a dir és una de les danses d’una ballada que comprèn dues, tres o quatre danses més”. L’etnomusicòloga Glòria Ballús ha ofert la seva experiència per redactar la vessant més tècnica del llibre.
La Doctora en Antropologia Josefina Roma firma el pròleg del llibre. Amb aquesta decisió Garrich ens recorda que el significat i la pràctica de la dansa tenen unes connotacions que superen a bastament el simple moviment estèril.
Emmarcar l’esquerrana en el seu context original ens reafirma en aquesta opinió. Quan les relacions socials estaven molt més limitades al lloc de naixement, i en conseqüència les possibilitats de conèixer persones eren limitades, l’esquerrana exercia com a mecanisme de control social i al mateix temps com a ritual d’aparellament. Amb el propòsit que una noia pugui ballar amb tots els nois que formen la dansa, i viceversa, la tornada de l’esquerrana es repeteix tantes vegades com parelles hi ha. Un mecanisme que no només afecta els mateixos dansaires:
“El costum del canvi de parella –escriu Garrich—fa que davant de qualsevol persona que mira el ball, vagin passant balladors i balladores, de manera que tota persona que és present a plaça pot observar amb detall allò que les persones que ballen mostren i poden copsar, evidentment, les actituds de balladors i balladores. També és un bon moment i situació per veure i observar l’aspecte físic dels homes i dones que ballen: com creixen els joves, en quina situació es troba tal o qual persona, si un ballador o balladora s’ha recuperat d’una malaltia o d’una situació familiar crítica, etc. Com sempre, el ball és una posada a plaça o carrer de molts aspectes que van més enllà de la coreografia i del suport musical, i que són les importants per la comunitat”.
La dansa mai ha estat una expressió corporal insubstancial. Just al contrari, ha esdevingut una de les expressions més antigues i intenses que han disposat les persones. La publicació dels dos llibres que es presentaran a la Casa dels Entremesos ens ajudarà a entendre la dansa, però també la vida, a moltes poblacions catalanes.
