Amb la mòmia del general Prim recent arribada a Reus -la seva ciutat natal- el ministre d’educació i cultura del govern Rajoy, manifestà en seu parlamentària la voluntat de castellanitzar l’alumnat de Catalunya. José Ignacio Werd actua des de l’espanyolisme més radical, en plantejar una solució al que considera un problema lingüístic fent el pont a les competències de la Generalitat, en pretendre subvencionar l’ensenyament privat. Werd també és el titular de cultura i ha aplicat una retallada descomunal a les aportacions de l’estat als pressupostos de les grans institucions catalanes on el seu ministeri contribueix a la gestió. La inoportunitat del que ja es considera un ministre kamikaze, arribà a indignar el propi monarca que demanà explicacions al cap de govern en plena desfilada del Dia de la Hispanidad.
Molt a prop de la desfilada hi ha el carrer on es produí el magnicidi contra el general Joan Prim i Prats, d’infausta memòria per als Borbons, donat que aconseguí descavalcar-los del poder en aprovar el Congres dels Diputats a proposta seva la designació d’Amadeu de Savoia, instaurant una nova dinastia i substituint l’absolutisme borbònic de l’època per una monarquia constitucional.
En aquest context es fa inevitable recordar que Prim va ser el primer líder que es plantejà la modernització d’Espanya. No pretenia altra cosa que posar el país en el context de les potències parlamentàries europees. Aquella voluntat d’europeïtzar el país sorgia com a proposta d’una societat catalana il·lustrada que s’ industrialitzava i necessitava canviar l’Espanya rural que l’oligarquia governava amb un sistema polític basat en el caciquisme.
Segurament Prim és el polític català que més poder real va tenir a les seves mans. S’havia fet general lluitant amb els liberals a les guerres carlistes i ennoblit en la defensa dels territoris africans i d’ultramar. Alguna de les victòries que el van convertir en un mite fou celebrada a l’Ateneu Liberal de Reus i la seva fama s’acompanyava de la llegenda d’haver utilitzat les torres dels xiquets de Valls per assaltar les fortaleses berbers. Ian Gibson, amb “La berlina de Prim”, acaba de novel·lar la investigació del magnicidi mai aclarit respecte a qui va ser l’autor intel·lectual, malgrat que sempre han quedat clars els beneficiaris de la desaparició de Prim, sobretot en restablir-se la dinastia borbònica immediatament després d’una breu primera república, que van presidir amb remarcable brevetat els catalans Estanislau Figueres (del 12 de febrer al 10 de juny de 1873) i Francesc Pi Margall, que el succeí, entre el 12 de juny i el 18 de juliol. Tampoc Prim presidí el govern massa temps: escassament un any i mig (juny 1869-desembre 1870), però en va tenir prou per portar a terme el canvi més substancial de la política espanyola d’aquell moment. L’historiador Pere Anguera –que presidí el Centre de Lectura de Reus- escrigué una extensa biografia del llegendari polític i militar, sense poder resoldre l’enigma de l’assassinat, com tampoc ho han aconseguit altres autors.
El cos sense vida del general Prim ha tornat oportunament a la seva ciutat. El seu retorn, en ple debat independentista, aporta la constatació de que han passat cent quaranta anys des dels darrers catalans que van presidir el govern d’Espanya. ¿Com és possible que aquesta part tan important de l’Estat –“la Catalunya que Espanya necessita per mantenir-se en el euro”, com ens ha vingut a dir Ruiz-Gallardon, ministre de justícia, per espantar l’empresariat-, no hagi aportat cap altre president de govern a la política espanyola? Hem tingut ministres, si; fins i tot, en algun temps es parlava del ministro catalan, qui, per cert i per més inri era un ministre sense cartera. La qüestió no és precisament un enigma com el del general Prim. A Espanya hi ha una indisimulada malfiança envers els catalans i els nostres representants polítics. Sempre han tingut por de la manifestament reiterada voluntat de catalanitzar Espanya. Prim, Figueras i Pi Margall ho van intentar apostant per models democràtics, econòmicament, socialment i culturalment innovadors. Els seus eren reptes agosarats per la llibertat. Ho van pagar car: els dos presidents de la Primera República, desterrats o exiliats; a Prim li va costar la vida l’atemptat del carrer del Turc, com dèiem, a quatre passes del Congrés dels Diputats. Els rebuig contra els catalans el va viure fa poc més de vint anys un polític tan brillant com Miquel Roca, en liderar el Partit Reformista. Santiago Carrillo -recentment traspassat- va sentenciar irònic: “Roca es un gran político pero no le van a votar. És como votar a un suizo…”
Son massa vegades les que els millors valors de la política catalana s’han estimbat a Madrid i és llarga la llista de nomenaments de ministres catalans, la gestió dels quals ha esdevingut una parodia. Però cal reconèixer que ser ministre d’un govern que et té sota sospita i practica l’espoli de la teva terra no pot ser gens fàcil. Son molts els catalans que han intentat establir ponts amb Espanya. Valentí Almirall va anar a “la capital de las Españas” com a periodista a convenç-se’ls de la bondat d’un projecte federal, com poc abans havien intentat Figueras i Pi Margall, exercint el poder. Cambó només va ser mesos ministre i va poder viure el rebuig a la seva alternativa política a nivell de l’estat, El català que ha tingut més poder a Madrid en aquesta ja llarga democràcia, ha estat Narcís Serra, a qui van obligar ha acceptar el Ministeri de Defensa, on va fer una bona feina modernitzant l’exèrcit, però ascendit a Vicepresident per Felipe González, acabà amb ell paradoxalment la conspiració dels serveis d’intel·ligència que havia tingut sota les seves ordres.
Catalunya, no obstant, ha insistit en la catalanització d’Espanya. Jordi Pujol, de jove, es va recórrer la Pell de Brau d’una banda a l’altra, i sense la seva política d’apropament, que desenvolupà durant els vint-i-tres anys de president de la Generalitat, no s’hauria arribat al clamor popular d’un referèndum per l’autodeterminació. El centralisme segueix ancorat en un projecte excloent, que tot el que pretén és seguir dominant la seva joia de la corona, la que aporta el tros gran als pressupostos de l’Estat. Precisament és per això que son ben capaços de seguir dient bajanades en clau electoral que els hi aporten vots a Espanya, encara que a Catalunya els aboquen a una impopularitat creixent. Aquesta actitud ha generat cada vegada més independentisme. Com el ministre Werd i per la influència exercida per molta altra gent que pensa com ell, hi ha qui s’omple la boca de llibertat, passant per alt que ens van prohibir les institucions, la cultura, la possibilitat d’ensenyar la nostra llengua i d’utilitzar-la públicament…, mentre es quedaven amb la major part dels rendiments del nostre treball.
No obstant tot plegat, molts catalans seguien intentant fer ponts amb Espanya. Fracàs rere fracàs, amb la seva actitud, s’ha fet evident que ja no és possible catalanitzar-la, sobretot quan Espanya ha fracassat en l’objectiu d’espanyolitzar-nos. Avui són dues realitats nacionals ben diferenciades que avancen cap els seus propis horitzons. Al llarg del camí que van iniciar el monàrquic liberal Joan Prim i els republicans federalistes Figueras i Pi Margall, hi han deixat la pell molts altres líders que volien conviure en el marc d’una llibertat que harmonitzes les diferències.
