No fa falta ser molt intel·ligent per adonar-se de la tàctica que segueix el govern espanyol per desfer l’empenta sobiranista de Catalunya. És de manual deduir que en un temps llarg i indefinit la moral dels catalanistes s’afebleixi. I per aquesta política calen dues coses: un aïllament total econòmic i polític (un estat de setge) en tota regla i no fer cap oferta negociadora de res per despertar la confusió i la inquietud. És a dir que la tàctica consistent davant el remolí nacionalista és fer com aquell que no sent ploure. Imagino que l’esperança espanyola és pensar que aquells, els nacionalistes, ja es barallaran entre ells en veure que el procés no avança. Tot plegat resulta elemental, i si a més s’hi afegeixen atacs de claveguera o s’hi inclouen accions autoritàries per acollonir, la via coercitiva és coberta.
Mentrestant -aprofitant la situació enrarida- tots els aparells de l’Estat fan accions concertades per entorpir o difuminar la catalanitat de zones on ja tenen el poder polític total, una hegemonia basada en el substrat que la divisió social i cultural que la llarga espanyolització d’alguns territoris de llengua catalana ha produït. Tot plegat, una conseqüència lògica de la persistent manca d’identitat política catalana des de temps remots i que ha fet aquests territoris menys resistents a les arbitrarietats polítiques centralitzadores, unes zones en les que la cultura autòctona ha esdevingut minoritària en un context territorial polític més gran i hostil.
Després, per subvertir la catalanitat caldrà ensorrar Catalunya i Barcelona en la desesperança. Una tècnica política eliminadora de la diferència que sembla que compta amb el suport majoritari del poble espanyol. La monarquia espanyola, la república i el franquisme, en això de l’espanyolització han actuat unànimement amb la mateixa determinació. Uns actors que també intervenen en l’ordre internacional, actuen descaradament per temperar remotes simpaties internacionals vers Catalunya. I ho fan, per a més inri, emprant uns mitjans que en part també paguem els catalans.
Contra el que espera una part innocent del poble català, Espanya no pensa fer cap gest de concòrdia sinó més aviat tot el contrari, cerquen la nostra desesperança per produir divisió. “Com més duri la situació major serà la desmoralització”, pensen… Abans condescendien en fer algun gest innocent en la línia franquista de “protección del patrimonio cultural localista” que consistia en gestos tènues provincians -com els que va desenvolupar l’Alcalde Porcioles en ple franquisme i que van derivar en els fets del Palau- però aviat ni això. “Com més negre sigui per a ells el futur, abans abandonaran la deriva nacionalista els catalans”, pensen.
Aquesta política imperialista castellana fa que Espanya porti segles perdent-ho tot. Ni compartir una mateixa llengua no ha servit perquè l’antiga metròpoli mantingui bones relacions amb les seves excolònies. L’observació de la història peninsular tampoc no ajuda a entreveure cap solució constructiva.
Tot plegat és una tàctica destructiva de la nostra identitat, ja que la lentitud amb la que ens movem propicia el despertar de desavinences entre les víctimes. El que no han calculat és que potser per als catalans l’alternativa a la llibertat és primer la submissió i la desaparició després, però que això podria també tenir repercussions en la resta de l’Estat, podria causar la ruïna i una crisi d’identitat espanyola que portés Espanya a l’empobriment moral i material més gran del sud d’Europa.
Això és el que hi ha i el que ens ha de refermar en l’objectiu emancipador, malgrat el desnivell de forces, prou aparentment. El plet entre la llibertat i el sotmetiment acabarà sempre a favor de l’alliberament. El contrari és la mort, potser la de tots, la d’ells també.
17
