Al bell mig dels confeti de la campanya electoral a casa nostra, Enric Juliana ha fet esclatar un coet a les pàgines de La Vanguardia, en afirmar que «la música és un poder fàctic al País Valencià. Hi ha més de cinc-centes societats musicals —gairebé una per municipi— i acaben d’alçar-se contra el retall de la seva petita parcel·la subvencionada en l’Estat del Benestar». S’han plantat, afirma el periodista, i el seu gest ha generat més temença en el Partit Popular que algunes de les tupinades del cas Gürtel.
«Cal entendre els valencians i no tractar-los mai com si fossin catalans del sud», es segueix explicant Enric Juliana, argumentant que les comissions falleres i les societats musicals són els nervis més vius d’una societat articulada per la petita i per la mitjana empresa, l’exportació i la proximitat del camp a la ciutat i la festa.
El retalls de les partides de la Generalitat Valenciana dedicades a la subvenció de la música popular, van indignar les societats musicals, que no van trigar a denunciar les dades del cost de 50 milions d’euros de la programació i del manteniment del colossal Palau de la Música, els 18 que s’aporten per al circuit de Fórmula 1, els 1.100 milions de deute acumulats pel Canal 9 i la ràdio autonòmiques, que provoquen un desemborsament anuals de 139 milions, bona part dels quals han de ser abonats a la banca alemanya.
La multitud que mou l’activitat del mig miler de societats musicals valencianes —es calcula que supera els cent mil només de participants— i la seva incidència social, confrontada a les minories que gaudeixen de les milionàries inversions denunciades, ha fet que el govern autonòmic reconsiderés la retallada i es plantegés preparar un emprèstit que Juliana defineix com «a la catalana», en un moment crític en què la reorganització de les caixes d’estalvis valencianes ha caigut en els tentacles del Gran Madrid, on Rodrigo Rato intentarà aportar solucions als deutes. La capacitat financera del País Valencià ha quedat reduïda al Banc de València i a la Caixa d’Ontinyent.
Costat per costat de les societats musicals, el problema de la immigració també es planteja com a intocable i la gent va prenent consciència sobre què és el dèficit fiscal, amb poc més d’un parell de setmanes s’inaugurarà l’AVE Madrid-València que aproparà els valencians a la capital, mentre que el corredor ferroviari per la Mediterrània sembla diluir-se, malgrat que la Generalitat Valenciana també aposta per la racionalitat de la distància més curta. Del retrat sintètic que el cronista fa de la societat valenciana es pot deduir perfectament la proximitat del model de convivència social amb Catalunya. Dues comunitats fonamentades en el teixit empresarial popular i emprenedor i en un moviment associatiu implantat arreu del territori, capaç de dir al Govern: «Per aquí no passem!»
