No es podrà pas governar Catalunya després del dissabte 10 de juliol del 2010 com s’ha anat fent fins ara. No es pot pas tractar un país sotmès fent veure que se l’allibera gradualment. No es pot pas tenir sempre barrejada una il·lusió d’autogovern amb les estructures de la dominació.Hi ha qui pensa que aquestes reaccions del poble català són expansions sentimentals, arrauxades, intenses, més o menys espectaculars, però poc duradores. Ara cal, sobretot, desmentir assossegadament aquesta manera de veure. A qui confiï en una calma posterior a una excitació passatgera, li caldrà endur-se’n un bon desengany. Qui calculi sobre aquest pretès ressort de la nostra psicologia col·lectiva mereix des d’ara mateix el nostre més intens menyspreu. La figura una mica pintoresca i llunàtica del català emprenyat ha estat ja substituïda per la realitat dels catalans dignes que volem controlar per nosaltres mateixos i d’una vegada per totes el que es fa cada dia amb la nostra dignitat.
Dues accions guiaran aquest camí de dignitat: endreçar i vigilar.Endreçar és posar en bon ordre, disposar, arranjar bé. Ens cal endreçar en tots i cadascun dels àmbits de la nostra realitat nacional el que deriva de l’exercici del nostre autogovern i el que són traves al nostre esforç, senyals de servitud, desfiguracions de la nostra personalitat. La captura constant de la nostra riquesa en profit d’altri cal, com ja s’ha començat a fer, que sigui minuciosament enumerada. Des de la desidentificació dels nostres rendiments esportius fins a la política de beques, des de l’orientació de la recerca en humanitats fins a la llei del cinema, des dels costos de la petita i mitjana empresa fins a una realitat sindical més clara, des del desplegament del nostre dret civil fins a una política equitativa en infraestructures, des dels dèficits en equipaments escolars fins a problemes de la nostra sanitat: un munt de zones de la nostra realitat demanen ser curosament endreçades.
Vigilar és restar atent al que pot o ha de fer algú, a un comportament, al que pot ocórrer en un lloc, especialment per a prevenir un perill. El perill a prevenir és la continuïtat d’una constant confusió entre la figura de l’autogovern i la de la dominació. Amb el pretext de la pluralitat s’encobreixen ben sovint complicitats excessives amb els dominadors, convé fer molt més incòmoda i desemmascarar moltes més vegades entrant en els detalls de la quotidianitat la realitat de la nostra submissió. Deixant de banda les generalitats verbals sovint massa intenses dels abrandaments cridaners, cal endinsar-se repetidament en les descripcions minucioses dels greuges. No es tracta pas d’alertar dominadors, sinó de neutralitzar-los.
L’endreçament exhaustiu i la vigilància perspicaç són ara mateix els exercicis més nobles que reclama la nostra sobirania. Aquest camí de construcció clara i ajuntament de moltes voluntats és la tasca bàsica de ciutadania d’una nació lliure.
