Cal denunciar que des de la nostra ràdio pública es permeti a un col·laborador proferir opinions plenes de desdeny cap a la cultura popular que ens defineix com a poble. Oimés quan es tracta d’una col·laboració enregistrada prèviament i no pas fruit de la improvisació, com és l’espai «Factoria Sensible» que s’emet en l’informatiu del vespre. Un dels col·laboradors d’aquest espai, Jordi Llovet, dijous dia 14 de febrer, poc abans de les vuit del vespre, parlava de la ‘tirolització’ dels mitjans públics catalans, referint-se a l’increment de la presència d’expressions d’«identitat catalana» que aquest col·laborador havia detectat sobretot a TV3 d’ençà del darrer Onze de Setembre —paral·lel, doncs, al procés sobiranista a Catalunya—. En concret, aquesta suposada identitat catalana genuïna està representada per «castellers, boletaires, collidors de carxofes, amics dels calçots, traginers, i més coses d’aquest calibre» i deixa en segon terme els aspectes cosmopolites que ens fan presentables al món. Finalment, Llovet diu que un dia «Europa ens acceptarà de més bon grat» si presentem traduccions de Shakespeare, Goethe i Proust que no pas «calçots, bolets i botifarres».
No ens sabem estar de lamentar aquesta actitud —que crèiem eradicada— de ‘cultureta’ d’unes altres èpoques, que no sap veure la riquesa que, com a poble, podem oferir al món, sense que res no sigui incompatible. Que potser no ens podem delir a taula amb les carxofes del Prat o uns ous de reig i, alhora, llegir-nos les traduccions de la Divina Comèdia, l’Odissea o els Evangelis fetes per un intel·lectual de la talla de Joan F. Mira? (Mira, per cert, és un escriptor que també s’interessa per les expressions de cultura popular, com podeu veure a l’entrevista apareguda al núm. 2 de Canemàs, hivern-primavera 2012, ps. 144-153.)
És una bona notícia que als nostres mitjans de comunicació públics i privats apareguin, sense esperit autodestructiu i amb tota naturalitat, expressions de la nostra cultura popular. I d’alguna manera des de Tornaveu i l’Ens de l’Associacionisme Català hi hem contribuït. Tenim la comesa de treballar perquè els catalans no ens avergonyim de ser qui som, de combatre l’autoodi que ens ha tenallat massa temps.
N’hi ha que s’estimarien més que la nostra cultura popular disposés d’un canal temàtic propi i que no interferís en la programació dels canals ‘normals’. Cal dir que això no té sentit, que la cultura popular i tradicional s’ha d’inserir amb fluïdesa pertot. Mentre el flamenc i el jazz sempre han gaudit del favor de la intelligentsia nostrada i dels telenotícies, informatius radiofònics i les pàgines culturals de la premsa escrita en català —amb una carta de naturalesa una mica sorprenent—, la nostra cultura tradicional normalment ha estat víctima de l’actitud vergonyant de força periodistes. Ha costat anys que hi hagués un canvi d’actitud. I ara que se’n comença a veure algun resultat, hi ha algú que ho troba un error. Com si informar d’esdeveniments de cultura tradicional impedís que s’informés de res més. La cultura és un món on hi cap tot, i tot té el seu moment: el Barça, una traducció de Hölderlin, una novel·la de Jesús Montcada o Jaume Cabré, un edifici de Gaudí o Puig i Cadafalch, una sardana d’Enric Morera i una simfonia de Gerhard, una pintura de Joan Miró o un retaule de Jaume Huguet, unes caramelles i uns pastorets, un bon arròs caldós i una garnatxa, una escenografia de Fabià Puigserver i un concert de Jordi Savall, una cobla i unes puntes de coixí… No és lògic que ens haguem de privar de res i és inadmissible que algú ens en vulgui fer avergonyir.
Hi ha tertulians i col·laboradors que no s’entén què fan en una mitjà de comunicació públic català com Catalunya Ràdio. Més valdria que s’esplaiessin opinant en emissores radiofòniques forasteres: si més no, emissor i receptor viurien en harmonia.
21
5
