El nom de Peret estarà per sempre lligat a la rumba catalana, a unes cançons festives que no s’ha d’oblidar que amagaven un cert pòsit de reivindicació. Ara, en motiu de la seva mort, des de Tornaveu recordem l’entrevista que ens va concedir el desembre de 2012, on mostra no només la seva simpatia, sinó tot un discurs que, sense alçar la veu ni buscar cap protagonisme, va ser conseqüent i que el va portar a actuar al Concert per a la Llibertat el juny de l’any passat al Camp Nou.

Amb 79 anys, la seva pèrdua trenca les esperances en la seva recuperació -al comunicat del passat mes de juliol, on informava del seu càncer, insistia en les seves ganes de tornar a la música- i deixa inacabats dos nous projectes: un disc en castellà i el que hauria estat el seu primer disc íntegrament en català.

Nascut a Mataró, Pere Publill Calaf, Peret, va pujar als escenaris sent tot un nen de dotze anys a un festival de música. Tot seguit, va enregistrar un primer disc, si bé va ser en les actuacions amb la cantaora La Camboria on va captar totes les mirades amb la seva tècnica del ventilador. Peret donava la volta a la guitarra fent-la servir com a caixa de percussió. Veure’l era l’expressió viva de l’energia. Una energia que mai el va deixar i que tenia la seva essència en la llibertat, en la voluntat de no ser acomodatici amb ningú. Per això, malgrat l’èxit de cançons com Borriquito, amb lletra i música seves, el règim franquista mai no el va acabar alinear dins la falsa bombolla de creixement que es va donar a conèixer com a desarrollismo.

Mantenint el seu caràcter independent, a inicis dels vuitanta, Peret va decidir allunyar-se de la música, per dedicar-se de ple a l’Església Evangèlica, fins que al cap de nou anys va retornar, com a productor musical, i de nou als escenaris. Es recorda la seva actuació a la clausura dels Jocs Olímpic de Barcelona, aconseguint l’entusiasme del públic amb Gitana hechicera, cançó que es va convertir en un èxit aquell estiu del 92. La seva vitalitat i autenticitat van inaugurar mil·lenni en plena forma i en els darrers anys Peret ha connectat amb les noves generacions, captivades per la seva rumba catalana.

Poc importen ara les controvèrsies sobre la paternitat de la rumba catalana, Peret va aconseguir deixar la seva personalitat en tot allò que va fer, i aquí hi ha el seu estil, la seva original manera d’expressar no només la felicitat, sinó el seu compromís amb la realitat. Aspectes que es recorden en l’entrevista a Tornaveu on es declara “un gitano, mig paio, mig universal”. Les seves paraules ens remeten a la seva infància, als Corrals de Mataró on “si plovia et mullaves, el terra era negre, no hi havia parets ni res…”. En el fons però, allà, en aquelles barraques hi havia quelcom més: el geni d’aquest cantant, compositor i productor.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa