El passat dia 27 d’octubre el lingüista Joan Solà i Cortassa ens deixà després d’haver combatut durant anys amb una malaltia que al final se l’ha endut als setanta anys. Joan Solà, nascut al Pla d’Urgell l’any 1940, destacà com a lingüista i com a patriota. D’una banda, com a filòleg defensà —de primer, des de fora de l’Institut d’Estudis Catalans i, després, com a membre de la seva Secció Filològica— l’adaptació de la llengua normativa a les fórmules lèxiques i sintàctiques que tinguessin una presència en el parlar corrent. A banda de l’encert o el desencert de les solucions filològiques que proposava, cal destacar que s’enfrontava amb els problemes de la llengua sense apriorismes, cosa que diu molt a favor de la seva actitud científica.
Però, a més de la seva tasca com a filòleg i docent —impartida a la Universitat de Barcelona i a la qual els seus col·legues es refereixen com a generosa—, Solà exercí de referent en la defensa dels nostres drets com a poble, cosa que li valgué l’any passat l’obtenció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per a ell, el combat per la llengua era la manera de defensar la llibertat del nostre poble: la situació de minorització lingüística que patim per a ell era el reflex de la nostra prostració política. Des dels articles al suplement «Cultura» del diari Avui, les conferències i els llibres —destaquem Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)—, Solà demostrà en aquest sentit una fermesa i una autoritat insubornables, que comportaren que se n’instal·lés la capella ardent al paranimf de la Universitat de Barcelona i no en la seu del ‘govern del poble’ perquè —en paraules de la família, però responent ben segur a la voluntat del lingüista— «aquest nostre govern» no s’havia fet encara «digne de fer-li d’amfitrió». Va dir el seu nebot en l’acte del paranimf: «El país et plora avui, Joan, per la teva persona, però ja fa massa temps que plora i que es dessagna per la nostra llengua. N’estem farts. En som molts els que ens sentim desolats i desemparats.»
Aquest clam sincer de la família de Joan Solà tenia lloc dos dies després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagués suspès cautelarment set articles del Reglament d’Ús de la Llengua Catalana de l’Ajuntament de Barcelona, que estableixen l’ús preferent del català al consistori, i dinou articles del reglament de la Diputació de Lleida que regula la comunicació de la institució preferentment en aranès i català. En el primer cas, ha estat a instàncies d’una impugnació del PP i, en el segon, per un recurs presentat per l’organització Convivencia Cívica Catalana. De fet, sigui l’Estat espanyol a través de les seves institucions legislatives, governamentals o jurídiques o siguin unes organitzacions civils d’escàs suport social que dediquen recursos econòmics a combatre qualsevol iniciativa normalitzadora de la nostra llengua i la nostra identitat, sigui sota l’aparença que sigui, hem de tenir clar què hem de fer. Com deia el professor Joan Solà: plantem cara!
3
