Fa cinquanta anys de la protesta d’una part de la joventut catalanista contra la dictadura franquista. Ara podria passar que ens quedéssim només amb discursos romàntics quan el plet amb les imposicions espanyoles continua. Penso que l’opressió segueix amb uns altres mètodes: ara no és el governador qui envia la policia a reprimir uns improvisats cantaires, ara és tot un poder judicial que amenaça un tímid Estatut emanat dels pactes de la Transició política. El resultat del pas a la democràcia ha estat un Estat autonòmic francament insuficient per a la recuperació de Catalunya com a país lliure.
Tot i així, per a Espanya és massa, la qual està sempre a l’aguait per a rebaixar l’autogovern català. Totes les administracions espanyoles i el seu poble volen un Estat provincial i tota la resta són falòrnies que toleren i conllevan per pressió catalana. Dels fets del Palau, ni se’n recorden i no en van treure cap ensenyament; nosaltres sí. Per tant, el camp de joc ja sabem quin és i maniobres com aquella de l’operación Cataluña se les poden ben estalviar. Sigui quina sigui l’explicació del detall de com va anar la confrontació directa amb la policia repressora durant els aldarulls d’aquella nit de maig, té poca importància. La preparació del desafiament a l’ordre de prohibició de cantar el Cant a la Senyera no va ser espontani, portava una preparació immediata i una altra de més profunda des de feia molts anys. Les causes d’aquell esdeveniment continuen de manera més emmascarada ara mateix, amb l’odi contra Catalunya manifestat per una gran part del poble espanyol en constants provocacions, només suportades per un poble que porta segles oprimit. La qüestió del Tribunal Constitucional és pura anècdota, és una manifestació més de l’enrariment de les relacions entre els pobles, el català i el castellà. Per als nacionalistes la cosa és més clara que mai, i els que aquell dia ocupaven el segon pis picant de peus continuen defensant Catalunya a tort i a dret. Però aquella nit, cal recordar-ho, a la platea hi havia alguns catalans que encara no comprenien la seva situació d’humiliació nacional i protestaren amb gestos contra la defensa de l’honor col·lectiu del segon pis. El general Acedo no acceptava ni la folklòrica campanya de l’alcalde Porcioles i més gent de la mena d’en Samaranch. Tot plegat fa que els fets del Palau siguin presents entre els catalanistes actuals en tot. La resistència política als atacs a la supervivència del nostre poble és la mateixa de llavors i cal fer-hi front amb la mateixa contundència d’aquella nit memorable, però ara utilitzant les urnes electorals. Llavors algú va voler emprar els nostres símbols per a desactivar-nos, ara algú també els utilitza per a edulcorar la intolerància espanyola. Però amb la mateixa finalitat de llavors. La realitat perseguidora d’Espanya continua per camins més amagats sota la capa del poder judicial, que tenen perfectament controlat. La voluntat espanyola de fer de Catalunya una simple província és la de sempre, és la mateixa dèria d’aquell governador civil del 1960, que ara se’n diu Tribunal Constitucional. Per tant, reivindico el gest d’aquella joventut del 1960 com a present i que no es pot deixar com una simple memòria dels temps passats. Foren uns ciutadans, com els que avui promouen consultes, els que van salvar l’honor del país.
Convé ressaltar com els valors que van fer possible la nit de l’any 1960 continuen sent permanents, cal explicar-los sense cap mena de romanticisme del passat, sinó per a treure’n reflexions que n’analitzin el perquè i ressaltin la gesta no com a memòria històrica, sinó com un episodi de la lluita per l’emancipació.
La joventut que va protagonitzar l’aldarull s’havia anat preparant llargament, jo calculo que des del 1951, en un ambient profundament cristià. La institució religiosa no va exigir mai la renúncia a la catalanitat. I, a més, emparant-se en el concordat Estat-Vaticà, es va poder viure un espai cultural i polític més lliure i va permetre agrupar i preparar activistes per a realitzar protestes com la del Palau. Va ser completament possible la compaginació del cristianisme i el catalanisme. La religió i la lluita nacional no eren ni són avui antagònics.
La gent que va protagonitzar els fets del Palau foren acompanyats per uns altres que no eren de formació cristiana, sinó marxista. El conjunt va permetre fer més gran l’esdeveniment del Palau. Però qui tirava del carro va ser gent que militava en congregacions catòliques.
