El passat 1 de febrer hem tornat al Parlament, a la sala auditori il·luminada per la cúpula de vidre tallat. L’espai, modern i funcional, ha acollit la primera reunió del Pacte Nacional pel Referèndum, després que a la darrera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, el desembre passat, se n’aprovés l’impuls.
Institucions, món local, partits polítics, sindicats i entitats empresarials i de la societat civil vam trobar-nos de nou. L’objectiu d’ara? Ratificar el manifest del Pacte i buscar suports pel referèndum que aquest 2017 ha d’oferir a la ciutadania la possibilitat de decidir el futur polític de Catalunya.
Amb sensibilitats polítiques diverses i diferents marcs de referència, segons el cas, els amplis consensos sempre són desitjables i necessaris. Això és el que vam trobar amb el redactat d’un text que reconeix el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país, el desig de Catalunya de decidir el seu futur polític i el dret de poder-ho fer a través d’un referèndum.
La serenor cromàtica de la sala i la disposició dels participants va transportar-me un parell d’anys enrere, en una altra de les sessions, la del 7 de novembre de 2014, tot just dos dies abans d’un 9-N que calia refermar. En aquell cas, vam compartir opinions amb l’Antoni Carné en aquell tram de la taula dedicat a les entitats del teixit associatiu. Ell hi participava com a representant de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català i jo com a Plataforma per la Llengua.
Dimecres no vam poder comptar amb les seves reflexions, però en Josep Viana, l’actual president de l’ENS, va explicar-nos in situ que els Premis que reconeixeran l’associacionisme català, la gala de celebració dels quals serà el 21 de març, portaran el nom d’Antoni Carné. Una molt bona decisió. Esperem que el procés cap al referèndum també tingui molts encerts.
