LEMA: força, equilibri, valor i seny
No crec que hi hagi una millor manera de començar a parlar dels castells i els castellers que fent referència a en Josep Anselm Clavé, que va explicar què cal per fer i desfer castells: força, equilibri, valor i seny. Aquest lema forma part de la seva inspirada composició musical “Los Xiquets de Valls”, datada el juliol de 1867, transcric un fragment del text original:
“Quina gatsara, quina delicia
causan al poble los braus XIQUETS,
quan fan alarde de llur pericia,
Força, equilibri, valor i seny”.
Possiblement hi ha més valors que podríem afegir-hi: germanor, solidaritat, responsabilitat, repte, superació… Però el que ha esdevingut el lema casteller ja és prou contundent.
El castell, dins del folklore, es defineix com el “conjunt d’homes i dones enfilats els uns damunt les espatlles dels altres fins a aconseguir diversos pisos d’alçada”. Partint d’aquesta definició, cal dir que, excepte el pilar, que és el castell d’un, la resta es determinen per mitjà de dues xifres: la primera designa el nombre de castellers de cada pis i la segona el nombre de pisos del castell. Tant dones com homes són aptes per fer castells de qualsevol constitució, ja que per fer pinya i castell calen moltes persones.
Els castells mostren la simbologia del caràcter clàssic català, una manera de ser que és molt pròpia del país i del que la seva gent fa per assolir un objectiu comú. És allò que sovint sentim a dir: “entre tots ho farem tot” i això succeeix quan s’enlaira un castell a qualsevol plaça.Pràcticament tothom té cabuda a la pinya, els castells no trobarien la seva raó d’existir si no gaudissin de l’escalf popular i l’entusiasme de tot un poble que sempre és convidat a participar-hi. El fet de posar mans a la pinya és tan important com l’aixecament del castell, amb l’avantatge sobre aquest que la pinya té un valor altament simbòlic que no tindria el castell per si sol, sense la rotllana que l’envolta. Aquests són, doncs, uns dels signes més pregons de la nostra identitat com a poble, ja que representen part de l’essència col·lectiva. Fer i desfer -carregar i descarregar- castells, torres i pilars amb l’esperit solidari d’agermanar-se al seu entorn, “fent pinya” frec a frec, ha esdevingut una imatge icònica, representativa d’allò que els catalans som capaços de fer plegats i del que sovint no ens han deixat fer: “l’obra ben feta”.
L’aixecament d’un castell va sempre acompanyat de la música que fan sonar grallers i timbalers en comunió perfecta i està íntimament agermanada amb l’acció castellera. Té el do d’estimular l’esforç del casteller per tal de posar-lo al servei de l’obra comuna; i a la vegada marca -pis per pis- les diferents etapes de l’ascenció, de tal manera que fins i tot sense veure la construcció se’n pot seguir el desenvolupament, perquè la música informa, punt per punt, de la fase en què es troba el carregament o la davallada.
Amb una mena de barreja de pensaments i sentiments, els castells són dansa, vida, religió i misteri. Les seves arrels s’envolten d’una estranya cosa misteriosa, començant pel fet que no sabem ben bé d’on vénen, ja que el seu origen es perd en la boira del temps. Tampoc no surt l’aigua clara en intentar desxifrar per què contemplar-los i aixecar-los desperta aquesta forta emoció. I aquí cal afegir aquell punt d’incertesa i neguit per si el castell caurà o arribarà al cim, on convergeixen també una sèrie de valors, com:
Sempre amunt: “Terços amunt! Un crit que fa vibrar la plaça” quan l’esforç d’uns homes i dones no fóra res si un nen o nena no el coronés amb braç i mà enlaire.
Símbol d’un poble: Els castells són expressió del poble, amb el poble i per al poble.
Fet cultural: L’art d’aixecar castells, torres i pilars és un procés creatiu popular, d’un poble que omple les places en les diades castelleres, un fet que constitueix una estètica comunicativa de primer ordre, a la qual no és aliena la tonada de les gralles, i que és un element més d’unió en aquest esforç comú de creativitat (popular) que constitueix el noble art casteller.
Màgia: No es tracta de cap ball, però es converteix en unes representacions plàstiques, acrobàtiques, de gran mèrit, bellesa i de trèmula expectació, glòria i orgull.
Religió: Veure fer una torre dins d’una església, amb tots els espectadors emocionats, veure els ulls espurnejants i expectants, és una experiència que no es pot explicar amb paraules: s’hi ha de ser, s’ha de viure.
Sentiment: tothom que puja, que aguanta o que fa de cordó en un castell, és important, perquè es tracta de fer una obra amb l’esforç de tothom.
Tradició: La tècnica de fer castells ha passat d’una generació a l’altra com a llegat oral, no hi ha res escrit; en canvi pràcticament es fan igual ara que fa cent anys (excepte pel que fa a la incorporació del casc com a element de protecció per als més petits).
La dona i els castells:
Encara que els castells es consideren fets bàsicament per a homes, no per això la dona ha deixat d’estar-hi sempre interessada, d’una manera o d’una altra. Fa un parell de segles ni homes ni dones no es plantejaven que castells i dones poguessin tenir res a veure. Però actualment això no és així i ara la dona hi és present, amb tota la seva força.
Parlem d’identitat d’un poble, de tradició, d’arrels, d’esforç i valor, de fer pinya i tirar endavant, de caure i aixecar-se… És evident, doncs, que els castells són un símbol de la cultura catalana, del nostre esperit d’unió i compromís, capaç d’aixecar amb força i ànim de superació tot el que calgui per continuar endavant. És per això que avui dia el món casteller ja forma part del Patrimoni de la Humanitat, i d’aquesta manera ha adquirit una merescuda categoria universal avalada perla Unesco, que va aprovar la inclusió dels castells a la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, el passat 16 de novembre de 2010.
La reconeixença internacional fa que la visibilitat i el prestigi dels castells, tant a Catalunya com a l’estranger, augmenti espectacularment. Els castells han passat, en molt pocs decennis, de ser una pràctica d’àmbit comarcal a obtenir la màxima reputació universal que atorga i avala l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació,la Ciència i la Cultura, la UNESCO.
El poble de Catalunya considera que la tradició de les “torres humanes” forma part integrant de la seva identitat cultural. És una tradició immemorial i ben arrelada que transmet als membres de la comunitat un sentiment de continuïtat, cohesió social, solidaritat i reafirmació.
Publicat a Grup Vertex
