Hem vist el mateix fenomen en diferents processos alliberadors de pobles colonitzats on s’han donat dos reaccions dispars. D’una banda, hi ha la situació de Sud-àfrica, que després d’un període de violència han acabant col·laborant i convivint dos pobles racialment diferents. Val a dir que el seu passat colonial era lluny en el temps. De l’altra, el cas més clar va ser el de l’Algèria francesa, on els colons se sentien més francesos que els metropolitans i les violències davant la independència van ser imparables i no només verbals, sinó poc modèliques per la sensibilitat humana. Els algerians francesos, molts d’ells residents al país des de generacions antigues, van acabar marxant perquè era difícil la seva integració en un nou estat de cultura radicalment diferent. No seria el cas de Catalunya, per ara, però davant les primeres reaccions verbals irresponsables d’algun polític en actiu a Catalunya és fàcil atribuir-li una clara sensibilitat metropolitana espanyola.
Les posicions de polítics estatistes espanyols al nostre Parlament català són les dels representants del col·lectiu que creu que la nostra àrea peninsular no passa del nivell de província. Són exemples de gent d’arrels castellanes que és manifesten molt excitats i volen imposar conceptes provincians com han fet al llarg dels temps. El llarg període històric de colonització explica com una part de la població catalana es considera de cultura colonial espanyola i no vol cap canvi d’estatus al país que ha estat ocupat sense adonar-se’n durant segles. El despertar a una nova situació nacional pot ser molt dur per alguns i provocar una forta rebel·lió i resistència desesperada i residual. El mapa geogràfic i polític del colonitzador és diferent de la realitat amb que una majoria de catalans s’identifiquen. I l’odi que desperta en alguns prové del fet de sentir-se desarrelats en veure una nova situació que no entenen ni accepten, que els violenta i els desespera. Sentir-se ocupant deu ser molt dur. En el cas francès, l’allunyament i abandó de França dels “algerians francesos” va ser dramàtic i els protagonistes encara no en volen parlar. En el nostre cas no hi ha xoc de cultures i per tant no hi ha d’haver problemes, fora que alguns grups, que no accepten Catalunya com a subjecte polític, els provoquin.
Al país existeix una part de la població que es considera espanyola. Immigrada recent en la majoria de cassos, i manté nocions deformades de la realitat d’un país al qual fa molt de temps que li han subtilment imposat una personalitat provinciana. Aquesta imposició s’ha transmès per les mateixes famílies, per la societat funcionarial, social o simplement és el resultat d’una realitat no posada en qüestió ni discussió. Aquests ciutadans no volen ser catalans de sobte. Sentir la pàtria que imaginem i creiem una majoria de persones sensibles a la llibertat i dignitat no cristal·litza a velocitat exprés. Mentrestant, els col·lectius que no accepten conscientment la identitat catalana esdevenen agents de la colonització secular, amb les reaccions de manual que es donen en aquestes situacions. La població que creu de veritat en l’Espanya com a nació única és molt més estatista que els vivents en territori castellà i viuen excitats i amb molt malestar qualsevol acte que signifiqui una afirmació nacional catalana.
Els colons han de ser respectats mentre la seva acció no invalidi el camí cap a l’alliberament de Catalunya. I caldrà tenir-los en compte però també mesurar la seva acció que no ha de condicionar en cap cas l’afirmació nacional. Acceptant la seva singularitat, els colons han de rebre els ajuts necessaris perquè puguin viure la seva personalitat, però no han d’interferir en el camí del nostre progrés com a poble.
6
