Fins a 100 mil milions d’euros pot arribar el suport de la Unió Europeu a Espanya per evitar la caiguda del nostre sistema bancari. A la majoria ens costa fer-nos una idea de la immensitat d’aquesta xifra; quasi cent setanta mil milions de les antigues pessetes! No ens sortirà gratis. Els haurem de tornar, ens haurem de cenyir el cinturó fins al darrer trau i potser encara haurem d’anar a cal baster a fer-ne de nous. La notícia ens ha deixat palplantats pel desconcert. Era prou conegut que l’economia espanyola anava malament, però ni les prospectives més pessimistes no preveien un forat bancari tan enorme.
En prendre jurament el nou director del Banc d’Espanya, el monarca no obvià una ironia eloqüent: “Quin moment!”, exclamà, deixant de banda la tradicional felicitació a qui assumeix un càrrec de tanta importància, com compadint-lo. En realitat, els que hauríem de ser compadits som el conjunt de ciutadans que acabarem pagant aquest crèdit mastodòntic, ja que els responsables reals d’aquesta situació han estat premiats amb indemnitzacions i jubilacions multimilionàries.
Som els integrants de les classes populars els qui ens haurem d’estrènyer el cinturó, tots aquells que entenem la cultura del treball com a forma de vida, els qui exercim des de la mena de professions en les que el cervell és l’eina principal de treball fins aquelles que només requereixen l’aportació de la força o l’habilitat de les mans. Ha sorgit una nova dimensió en la confrontació de classes socials: tots els qui realment treballen en contra de la minoria dels qui viuen de renda. Ni els gran pensadors socials que han generat ideologies revolucionàries varen preveure un escenari com aquest i és probable que tampoc no ho preveiessin els inductors del capitalisme. Això es desprèn de la incapacitat dels economistes, els polítics i els opinadors públics -altrament dits tertulians- per explicar què està passant, malgrat que l’origen es concreta en els especuladors de la banca, de la borsa o del sector immobiliari.
També aquest criteri pot ser una especulació, per més que no siguin escassos els experts que el consideren una certesa, com ho és que molt poques veus han demanat responsabilitats. El poble es pregunta on han anat a parar tants i tants diners i no troba respostes. Davant de Bankia, el més gran de tots aquests disbarats, un reconegut economista i historiador, Francesc Cabana, vinculat al món associatiu per la presidència de l’Ateneu Barcelonès, a El Punt Avui, rememorava els Almogàvers que, recriminant als seus caps acovardits davant l’escomesa de l’enemic, cridaven “vergonya, barons, vergonya!”.
Potser només queda el recurs de la denúncia i la protesta, que cal fer sense concessions. Una vegada més ens hem de preguntar si l’ampolla és mig buida o mig plena, sense entretenir-nos gaire en el pessimisme que s’ha instal·lat entre la gent. Cal trobar les parts positives de la situació: potser finalment ja sabem que hem d’anar plegats tots els que vivim d’un lloc de treball que és fonamental preservar, en el procés de recuperació és important la gent que té capacitat per crear riquesa, els hem de potenciar tant com convé dignificar la seva tasca o fomentar la recerca per modificar l’estatus d’un país que històricament va renunciar a la investigació. En aquest moment, davant de la crisi de l’estat, es mira cap a la societat civil sabent que va ser la que ens va fer progressar en el passat donant impuls a l’educació i a la cultura, a la creació de fórmules col·lectives per resoldre els problemes… Ara mateix creix l’economia social, s’afermen les estructures socioculturals, s’impulsa la solidaritat… Qui ens ho havia de dir? Quants més aspectes positius podem trobar en aquesta crisi? Sempre ha estat bona la reflexió.
En aquesta línia, tampoc podem deixar de banda el suport que acabem de rebre d’Europa. Sense formar part de la Unió Europea i més concretament de la unió monetària que ens situa a la zona euro, què hagués estat de nosaltres? En els darrers anys Espanya s’ha beneficiat de les generoses ajudes europees, no sempre ben utilitzades, que han possibilitat el desenvolupament, creant el miratge d’una societat equiparable a les nacions del Nord. Ara sabem que encara tenim un llarg camí per recórrer, que cal l’exigència d’una austeritat que ha de ser la resposta imprescindible als 100 mil milions d’euros, que són el valor de la confiança que Europa ha demostrat a Espanya. També hem de confiar que les autoritats europees vetllin per tal que aquests diners no serveixin exclusivament per tapar forats financers i procurin que arribin al teixit empresarial i el reactivin. Si no és així, ni els bancs ni l’estat no tindran la capacitat de tornar aquesta immensa xifra i els interessos que genera.
2
