Al número 13 de Tornaveu es va publicar un interessant article de Sefa Amell que parlava de la candent problemàtica del burca entre nosaltres. En aquest sentit, m’agradaria fer una petita reflexió de la importància de la vestimenta en la nostra societat, però molt especialment centrant-me en l’escola. Tampoc no comentaré la temàtica de la dignitat humana i de la dona en particular, ja que crec que Sefa Amell ho explica prou bé. Així, doncs, la meva reflexió intentarà ser molt pragmàtica.
L’habit ne fait pas le moine, diu la dita, però sí que la manera de vestir és suficient per a generar prejudicis. Quan no coneixem una persona i ens la creuem pel carrer, la primera impressió que en tenim prové de l’aparença. En aquest sentit, aquests primers prejudicis ens costaran molt d’esborrar fins i tot quan coneguem més en profunditat la persona que s’amaga darrere d’aquesta aparença.
Personalment, vaig tenir la sort de seguir la meva escolarització en una escola pública francesa, laica i republicana, quan encara no hi havia tantes tensions socials. Aquesta experiència em fa estar en contra que les noies musulmanes puguin portar el vel o alguns altres símbols aparents de la fe a l’escola. Però no tan sols el burca, sinó qualsevol vestimenta o penjoll que n’identifiqui clarament la religió o el nivell socioeconòmic; i això, si és possible, fins a finals de la seva educació obligatòria. Evidentment, la meva opinió s’aplica no tan sols a les noies musulmanes, sinó als nois i les noies de qualsevulla religió, grup ètnic i estrat socioeconòmic.
Evitant aquesta fàcil discriminació visual posem a la vegada una primera barrera a la discriminació i un granet de sorra a la integració. Alguns companys amb més sentit de l’estètica que jo em criticaran, però els uniformes escolars són el cas paradigmàtic d’aquesta uniformització ben entesa.
Si volem construir un país cohesionat, el pal de paller ha de ser el nostre sistema educatiu i una mesura que ens podria ser útil és uniformitzar la vestimenta dels alumnes tant com sigui possible.
