Ara fa 75 anys, la derrota de la Catalunya republicana davant l’Espanya feixista provocava l’èxode de milers de catalans vers Europa i Amèrica. La major part de la població catalana, però, restava al país i tractava de rescatar de les cendres les restes d’una nació que la brutal repressió franquista semblava condemnar en aquell moment a una inevitable desaparició. Molts catalans veien amb resignació com el seu món s’esvaïa i iniciaven un llarg exili interior.
Des que als anys noranta vaig entrar en contacte amb la realitat occitana, no m’he pogut resistir a establir, salvant les distàncies, un paral·lelisme entre l’exili interior català i la situació viscuda pels occitanistes, aquells occitans i occitanes que, sense qüestionar majoritàriament la seva pertinença a França, han conservat la consciència de posseir una identitat lingüística i cultural pròpia i ben diferenciada de la de les gents del Nord. Són homes i dones d’Occitània que pel fet de mantenir-se fidels a la seva llengua i a la seva cultura han esdevingut estranys en la seva pròpia terra, a mesura que la societat occitana s’anava afrancesant durant la segona meitat del segle XX. Es tracta d’occitans que han viscut amb amargor la profunda transformació que patia el seu país i que han vist amb impotència com la seva llengua i els seus costums desapareixien de les ciutats, primer, i de les viles, després, víctimes d’una metòdica i eficaç política d’aculturació de l’Estat francès, en la que va tenir un paper destacat l’educació nacional.
Sens dubte, l’escola pública, gratuïta, laica i obligatòria de la Tercera República, impulsada pel ministre Jules Ferry entre 1881 i 1885, va constituir un avenç social cabdal, un referent per a les nacions més pròsperes. Però aquest progrés va anar acompanyat de la imposició del francès com a única llengua de l’ensenyament i de la definitiva exclusió de l’occità, del català i de la resta de llengües parlades a França del sistema educatiu. Pitjor encara, des de finals del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX va instaurar-se a les aules d’Occitània un mètode repressiu que castigava severament els alumnes que parlaven occità i que es basava en la delació dels qui ho feien per part dels propis companys: “lo senhal”. Cada matí, el mestre donava al primer alumne que enraonava en occità el senyal (un estrip de drap, un tros de fusta, un bocí de ferro, una moneda foradada…), objecte del que només podia desfer-se’n passant-lo a un altre company a qui sentís parlar occità. D’aquesta manera, el senyal circulava d’un alumne a un altre durant la jornada fins que, en acabar el dia, l’infant que el tenia era públicament humiliat i castigat. Pervers però silent i efectiu. La vergonya per parlar occità quedava inculcada en cadascun dels petits occitans i transmesa de generació en generació fins als nostres dies.
A finals del segle passat, vaig conèixer a Tolosa en Jacques, un home originari del vilatge llenguadocià de Montsegur que, ben entrada la seixantena, treballava com a recepcionista en un petit hotel de la capital occitana. Recordo amb tendresa la mirada d’infant desorientat d’aquell home ja madur quan m’explicava com el seu pare, el mestre del poble, el castigava cada cop que utilitzava a l’escola el patuès que acostumaven a parlar a casa. I és que perquè els infants meridionals gaudissin de més i millors oportunitats a la vida calia fer-los abandonar el seu patuès, una llengua llenguatge només apte per adreçar-se a les bèsties. Havien de sacrificar-lo en favor de la llengua francesa, “la que millor expressava el pensament humà”, encara que la parlessin amb un simpàtic accent, que encara ara és objecte de befa per part dels parisencs. D’aquí que en llocs ben visibles de la major part de viles del Midi s’hi mantinguessin fins a no fa gaire cartells del tipus “Interdit de cracher et de parler patois” (“Prohibit escupir i parlar patuès”). Avui, l’escola ha canviat, el senyal ha desaparegut però la vergonya persisteix.
Acostumats a resistir les regulars i violentes embranzides uniformitzadores de l’Estat espanyol, els catalans del Sud jutgem sovint amb excessiva severitat l’aparent laxitud del compromís dels occitans –i dels nord-catalans– amb la seva identitat. Mai no hem tingut prou present la dificultat que implica el fet d’oposar-se a la política alienadora del paradigma de civilització i de democràcia que representa la República francesa, defensora arreu de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, però incapaç d’assumir la diversitat lingüística i cultural de la seva població a causa d’un principi d’igualtat mal entès.
2
