Les pancartes de la manifestació del 10 de juliol eren l’expressió d’una gran diversitat. Només una societat lliure i plural és capaç d’expressar de tantes maneres una indignada unanimitat. Una multitud quasi incomptable desbordava l’espai ciutadà on havia decidit autoconvocar-se. Una gentada. Diguin el que diguin els que es tapen els ulls per a no veure la resposta provocada pel menyspreu i la desconsideració, una gernació de ciutadans —mai cap altra manifestació ha estat tan representativa— ha dit prou des d’una civilitzada indignació. El poble català dictà sentència. Poques vegades un lema ha estat una síntesi tan adient a l’expressió col·lectiva: som una nació, nosaltres decidim.
Des del dia 10 de juliol el govern d’Espanya i la seva crispada oposició saben que les coses ja no són com eren abans. Aquí, els que vam acudir a la crida i els que no, també ho sabem. Ha estat com un cop de puny damunt la taula, que ha fet volar per l’aire les cartes amagades del pactisme i ha fet entrar en crisi la vigència de la Transició. Ha començat un temps nou. És incert preveure exactament cap on anem.
L’esdeveniment històric que s’ha produït ha estat una resposta pacífica i civilitzada sense punt de referència en el passat, per molt que es pretengui equiparar-lo a la multitudinària manifestació del 1977. El poble que es manifestava en aquell moment acabava de conquerir la llibertat i ho feia amb la il•lusió de construir el futur. El poble que ara ha desbordat el mateix espai urbà que s’omplí aleshores ho ha fet des del desencís i la indignació, quan estan en crisi els valors cívics i socials que ens van retornar a la societat democràtica i es pateix el vuit de lideratge que ha produït la superació de les figures polítiques que van liderar la lluita per les llibertats.
És inqüestionable que aquesta vegada la convocatòria ha sorgit de la societat civil. El 1977 la classe política va ser capaç de treure la gent al carrer, aquesta vegada els polítics pateixen un nivell de credibilitat inimaginable tres dècades enrere. Sense la societat civil aquesta nova fita històrica no s’hauria produït. Hi ha tot un seguit de fets que van succeir la tarda del 10 de juliol al cor de Barcelona que visualitzen una actitud popular crítica amb la classe política. Fets que ni cal esmentar per la seva evidència. Les conviccions democràtiques ens avisen que no és bo el que passa. El desencís no s’ha produït únicament perquè el poder espanyol és incapaç d’articular un model de convivència en el marc d’una comunitat plurinacional. L’actitud davant l’Estatut ha estat la gota d’aigua que ha fet vessar el got i la manifestació, el primer pas cap al futur nacional i qui sap si també cap a la regeneració democràtica que és en boca de tothom.
Entre la multitud, al marge de l’expressió diversa de la pluralitat i també de la indignació continguda, hi havia la il·lusió per un somni de llibertat. Des de fora de Catalunya s’han fixat en les pancartes que plantejaven la solució de la independència, que tenien una bona presència. Els ‘analistes mediàtics’, obsessionats amb el nacionalisme espanyol que ha generat la victòria de la Roja —un èxit esportiu impossible sense la contribució de Catalunya—, no han sabut apreciar el valor d’una multitud intergeneracional, interclassista, intercultural, amb una visible presència de nous catalans… Des d’aquesta tribuna ens agrada constatar l’expressió omnipresent del moviment associatiu i de la cultura popular i tradicional, corroborant que la societat civil ha estat l’ànima d’aquest 10 de juliol que ha trobat en Òmnium Cultural —i en els milers d’associacions que s’hi han adherit— l’eina imprescindible per a la convocatòria.
El 2014 farà tres segles que, per la força de les armes, es van modificar els mecanismes de relació de Catalunya i Espanya. El món ha canviat, Catalunya ha canviat, la societat no és la mateixa…, però, com ha quedat prou clar, Catalunya ha mantingut la identitat i la capacitat de lluita civilitzada i pacífica per la seva llibertat. També s’ha potenciat el poder de la nostra societat civil. Potser davant del poble català hi hagi la disjuntiva de triar entre la independència o el retorn al nivell d’autogovern que Catalunya tenia. Un mar de senyeres configurava el resultat d’un referèndum: tot plegat, ha esdevingut una nova victòria de la societat civil.
