Ara fa pocs dies, tenia lloc la primera trobada entre administració local i ateneus per a parlar del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya (PECCat) i mostrar models de negociació entre les entitats i els ajuntaments, en el marc d’aquest pla d’equipaments del Govern de la Generalitat.
Una jornada com aquesta, amb la perspectiva d’un projecte com el del Pla d’Equipaments sobre la taula, obre diferents fronts de reflexió que, d’una manera o d’una altra, passen per l’anàlisi del grau de fortalesa de cada ateneu com a indicador per a la seva supervivència.
El PECCat ens aboca a un procés d’homologació de l’activitat cultural pública i privada tant en continguts com en continents i en aquest camp juguem amb desavantatge. Els ateneus venim de més lluny i no venim amb les mans buides. Molts arribem aquí amb un patrimoni desgastat; amb sistemes de treball no professionalitzats, fruit del voluntariat; amb uns continguts generats per la inèrcia dels anys de treball; i, sobretot, amb edificis en mal estat per la manca d’una inversió decidida per part de les administracions local o autonòmica.
Hi han hagut aportacions esporàdiques, és cert, però hem trobat a faltar un objectiu clar per a potenciar l’associacionisme cultural i, per tant, només s’han pogut anar tapant forats i urgències.
Davant nostre tenim una perspectiva complexa: la independència que ens donava tenir edificis propis ara s’esvaeix precisament perquè els immobles són els principals punts febles de l’entitat. Malauradament en aquets propers anys veurem com la clau de molts dels nostres ateneus no la tindrà el president de l’entitat, sinó l’Ajuntament.
Ens agradi o no, haurem de recórrer a les administracions locals per a la nostra continuïtat. D’una banda, perquè qualsevol inversió que faci la Generalitat haurà d’anar acompanyada del 50 % dels fons aportats pels ajuntaments i, de l’altra, perquè en el termini de dos anys ens haurem d’adaptar a les noves normatives de la Llei d’Espectacles. Tots sabem que la gran majoria dels nostres espais són difícils d’adaptar a les normatives actuals i, per tant, seran els ajuntaments els que, en darrer terme, hauran d’assumir les responsabilitats socials de la seguretat en aquests immobles.
Per tal que inverteixin, per tal que apostin i per tal que confiïn en nosaltres, cal fer activitats obertes, cal generar contingut cultural i sobretot cal tenir múscul social. Aquells ateneus que no ho assoleixin, que es preparin a fer les maletes, perquè en aquest procés perdran bous i esquelles. La realitat és aquesta i l’Administració té molt clar que, al tren de futur dels equipaments culturals privats que necessitin ajut públic, no hi pujarà tothom.
Aquest serà un procés gradual que s’anirà fent visible a mesura que avancin els que Cultura anomena Plans Locals d’Equipaments Culturals. Aquests plans hauran de lligar allò que el PECCat preveu per al municipi amb les realitats que hi hagi al territori. A Molins de Rei, per exemple, ja s’ha arribat a un acord amb el Foment, però es desconeix quin serà el futur de les possibles inversions públiques a l’altre ateneu de la ciutat, la Joventut Catòlica.
L’Administració ens repeteix per activa i per passiva que compta amb nosaltres perquè ens necessita i possiblement, tenint en compte que actualment les caixes són buides, serà més econòmic rehabilitar un equipament que ja és actiu que no fer-ne un de nou.
A quin preu? Moltes administracions locals consideren necessari tenir la propietat dels edificis per a invertir en rehabilitacions. Aquesta és una possibilitat, però això condemna les entitats a perdre el patrimoni i a no poder-se desenvolupar en el futur, ja que els acords solen implicar l’explotació del cafè i l’ús de les instal·lacions en determinades ocasions pactades.
Des de la Federació d’Ateneus considerem que hi ha altres models de cooperació, en direcció als quals caldrà anar avançant i fer-ne difusió.
Per a afrontar-los, les entitats han de tenir un pla de futur i preparar-se per a no arribar soles i sense els deures fets als processos de negociació. Si un ateneu necessita rehabilitar el seu patrimoni, cal que abans analitzi l’activitat que hi desenvolupa, les hores que utilitza l’equipament, si el seu programa d’activitats reflecteix la vocació pública de l’entitat, quins espais de futur necessita per a garantir la continuïtat i el creixement de l’activitat, etc.
Amb totes aquestes respostes cal fer un esforç per a imaginar el patrimoni rehabilitat i ple d’activitat. Si en aquest somni imaginari l’ateneu es veu capacitat de gestionar-ho tot, serem en el bon camí; si no, cal afrontar la realitat de la urgència dels canvis i accelerar la regeneració de l’entitat o preparar-nos per a la dissolució.
El tren passa, té poques places i hem d’intentar que ningú no es quedi a l’andana.
