Voler ser la continuació d’un gran equip dirigent en les associacions no és senzill. Tant és així que determinats agrupaments s’esllangueixen quan una personalitat ha de deixar-ho; llavors alguns opten per dir que continuaran l’obra de la junta passada i s’enquisten en la memòria d’un dirigent excel·lent que va aixecar la Institució a nivells notables aprofitant la possibilitat del moment. Certes vegades, per manca de personalitat pròpia s’opta per arrapar-se a una figura del passat recent i n’hi ha que es creuen la continuació d’un líder fora de joc i no passen de ser uns continuistes sense ambició. L’autèntica continuació no es fa repetint el mateix que feia el vell líder, que actuava en circumstàncies diferents i amb resultats atribuïbles a la categoria del líder o del seu equip.
Des de la Bíblia ja sabem que els deixebles són temptats a plantar la tenda, on es trobaven en èxtasi, com si fos un punt final, però el profeta els desperta i els interpel·la, els avisa que el desafiament continua. Això tan obvi és una reacció normal en la gent que se sent orfe quan el profeta desapareix. Doncs en les associacions o ateneus pot passar el mateix, quan desapareix l’home fora de sèrie sempre hi ha algú que somia que és possible reviure el passat. Els deixebles pensen que ells són com aquell que els comandava. És un clàssic el fet de voler aturar el temps, i és una opció nostàlgica natural, tots voldríem arrapar-nos a un passat que no tornarà. És el camí de la paràlisi, “sempre s’ha fet així” diuen… I el resultat erroni és voler reviure un temps afegit que també caduca i no té horitzó de futur. Les circumstàncies de la Història són irrepetibles i voler practicar fórmules caducades no serveix ni per prosperar ni per enaltir aquells moments irrepetibles; i llavors ve quan s’entossudeixen els vells fidels en una llegenda nostàlgica i poden posar en perill la mateixa obra de la qual diuen ser continuadors. I pensen que tots els altres, els qui respecten i valoren el mite però proposen coses diferents, no poden aportar noves idees que complementin el que aquell o aquells equips van aportar en el moment oportú. Els autèntics hereus són els qui afegeixen plantejaments adequats al moment i són capaços de realitzar-los, tot venerant els antecessors que van fer possible la situació actual.
Hi ha vegades que la manera de mantenir un nivell òptim de progrés en una associació és saber liderar un plantejament nou, adient a unes noves circumstàncies. Pot passar que una política que va ser excel·lent no sigui ara possible perquè tot depenia d’altres possibilitats, i en canvi sigui viable un desenvolupament del capital humà dels associats, que no es feia abans per les raons aclaparadores d’un dirigent absolutista. I pot ser que en una nova etapa es pugui fer renéixer una cooperació social que renovi l’entitat i faci possible un nou escenari, potser ple de dificultats però amb esperança. És aquí on pot aparèixer un nou líder o un equip que aporti noves idees… que també caducaran un dia més enllà. L’emmirallament en un personatge sobresortint pot ser negatiu si es converteix el model en estàtua d’altre temps. Els continuadors d’una obra moltes vegades poden esdevenir mòmies si s’enroquen en el passat.
