Jaume Cabré a la portada de la revista «Òmnium» diu a Vicenç Villatoro: «He posat l’escriptura en el centre de la meva vida.» I hi afegeix que ell anhela la normalitat per al seu país i per a la seva llengua: «Que tot sigui clar i natural. Això, des del punt de vista polític, en el meu cas, significa un anhel d’independència. Sabent que la independència per ella sola no solucionarà tots els mals. Tampoc no garantirà la pervivència de la llengua. Però permetrà defensar-nos i defensar-la millor.»
Es podria dir que l’entrevista al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és el pòrtic d’una edició que inclou un especial sobre la multitudinària manifestació del dia 10 de juliol, presentada per Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural amb un eloqüent «Gràcies, moltes gràcies!», explicant part de l’èxit en el «reconeixement a Òmnium com una entitat que busca i troba l’acord de parts molt diferents de la nostra societat per reaccionar davant d’un agressió».
Un dels integrants de la junta que presideix, Jordi Bosch, parteix del criteri «Una societat civil forta, un país viu!» per a afirmar des de l’optimisme que genera una manifestació que en poc més d’una setmana ha posat d’acord més de 1.700 entitats que han portat al carrer un milió i mig de persones, constitueix un èxit sense precedents des de la Transició, que ha estat generat per «la decisió d’un tribunal dividit, desprestigiat i molt deslegitimat» (Ferran Requejo, catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra). «És la culminació de segle i mig de catalanisme, que acaba en un règim de descentralització administrativa» (Alfons López Tena, exvocal del Consell General del Poder Judicial).
La roda d’opinions es complementa amb Guillem López Casanovas, catedràtic d’economia de la UPF: «Alguns s’havien fet il·lusions que el federalisme fiscal era possible a l’Estat espanyol i que hi tenia cabuda en una interpretació determinada de la Constitució. La sentència del TC ha acabat ensorrant el castell de cartes.» Per la seva banda, Marc Marsal, professor de dret administratiu de la Universitat de Barcelona, argumenta que «la conseqüència és el retorn a un Estat invasor de competències amb capacitat per actuar com un garant de la uniformitat de l’Estat. Ens esperen dècades de conflictivitat competencial». Respecte a la llengua, Eva Pons, professora de dret constitucional de la UB, considera que «la noció de la llengua pròpia, de la qual la jurisprudència anterior n’admetia efectes prescriptius com a llengua “d’ús normal”, és així indirectament desvirtuada i pràcticament reduïda a la seva significació de llengua “particular” o “privativa”, per contraposició amb el castellà, que es qualifica ara de llengua “compartida” ».
Abans d’una extensa enquesta entre els associats, la revista planteja titulars en la línea de «cal continuar treballant per la plenitud de Catalunya», però abans ja ens han interessat per un «Petit manual il·lustrat sobre la independència», que signen Albert Segura i Emili Bella, amb il·lustracions de Toni Batllori, que es plantegen una Catalunya independent, expulsada de la UE: «A set milions i mig de catalans no se’ls pot deixar un dia per l’altre, sense els drets fonamental que tenen com a ciutadans d’Europa.» Respecte a la moneda, «hauríem de participar en la moneda comuna, com ho fan els kosobars o els montenegrins». La tercera proposta de les vuit que conté el manual afecta l’exèrcit: es diu que «per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia», que és un criteri del notari sobiranista López Tena. Fins i tot es plantegen a quina lliga jugaria el Barça i recullen un criteri de Joan Laporta que continua situant l’equip a la lliga espanyola, seguint la fórmula del Mònaco que milita a la lliga francesa i ha representat França a la Champions fins i tot jugant-hi la final.
El si Catalunya podria sobreviure econòmicament, el resol el president del Cercle Català de Negocis: «Espanya era sinònim de negoci al segle XIX i al principi del XX, per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però actualment Espanya equival a pèrdua.» Hi ha fórmules imaginatives per a resoldre el problema que generarien les pensions: consideren que un sistema propi de seguretat social augmentaria en 174,7 euros mensuals la quantia de les pensions i l’amortització del deute públic es posaria sobre la taula de negociacions, però un dels ninots de Batllori, que mostra un jubilat amb bufanda i bastó, es pregunta com es dirà l’Inserso quan siguem independents. Pel tema del dret de vot dels immigrants es plantejarà des del «sentit comú i la sensibilitat intel·lectual», però Batllori posa en boca d’un «català de tota la vida» un «de fora vingueren i de casa ens tragueren», quan un negre amb barretina el vol treure del sofà per a anar a votar pel dret a decidir.
Un altre ninot del gran humorista planteja el dilema de si Catalunya ha de ser necessàriament republicana i aquesta vegada és Cambó qui ho resol referint-se a la cèlebre anècdota sobre la dicotomia: monarquia o república? «Catalunya!», va dir Cambó. Els autors obvien que acabà recolzant un autòcrata.
Afortunadament, un estudi de Ramon Badia i Pujol, des del títol «Gràcies a la immersió lingüística» analitza positivament el model de normalització lingüística iniciat a Catalunya a partir del 1983 i un extens reportatge fotogràfic de la manifestació del 10 de juliol, acaben de fer-nos pujar l’autoestima, malgrat que ens deixen l’interrogant d’un «i ara què?».
