Joan Ignasi Salcedo del Moral ha publicat, dins la Col·lecció “Cròniques de la Memòria” 24 de Rúbrica Editorial, un llibre sobre la historia d’un ateneu format per joves veïns del Prat: la Joventut Unida Pratenca (1963-1968). Aquest és un d’aquells llibres que probablement no arribarà al gran públic, ni tan sols a la majoria dels habitants d’aquesta població del Baix Llobregat però que té un gran valor com a testimoni del que va suposar la lluita d’un grapat de joves idealistes en favor de la cultura i de la democràcia en ple franquisme.
Durant la dècada dels 60, el franquisme va haver de reconèixer el seu gran fracàs econòmic i Franco va entregar la direcció de la política econòmica als tecnòcrates de l’Opus Dei, els quals van idear el famós Plan de Estabilización. Molta gent de bona fe va creure que allò era un signe d’obertura del règim dictatorial. En realitat fou una maniobra per intentar donar oxigen a la política del dictador rentant-li la cara pensant en l’exterior. Res d’obertures.
Malgrat la duresa del règim, el moviment obrer català havia perdut la por i començava a manifestar-se fent vagues molt importants en les empreses grans de Barcelona; la Hispano Olivetti, la Macosa, la Seat, La Seda de Barcelona i d’altres. Malgrat la duresa de la repressió de la Brigada d’Investigació Social, dirigida per els germans Creix, i de les condemnes arbitràries del Tribunal de Orden Público (TOP), es van anar creant comissions de treballadors a les fabriques que més tard es van convertir en les Comissions Obreres de Catalunya, constituïdes en una assemblea celebrada a la parròquia de Sant Medir de la Bordeta. També a la resta d’Espanya es va consolidar aquest moviment, que es convertí en el gran sindicat que es avui.
L’UGT i la USO, així com d’altres sindicats minoritaris, també instal·lats a la clandestinitat, feien camí en la defensa de la llibertat sindical i la democràcia.
El franquisme oferia una única sortida al jovent, l’ingrès al Frente de Juventudes, organització uniformada, amb comandaments jeràrquics, d’estil militar, que es dedicava fonamentalment a organitzar Campamentos de Verano d’adoctrinament en l’espíritu nacional, basat en els punts programàtics de la Falange Espanyola, el número dos de la qual diu: “España es una unidad de destino en lo universal. Toda conspiración contra esta unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos”.
La Joventut Unida Pratenca no va acceptar el camí que li marcaven les autoritats franquistes i va decidir basar-se en les seves pròpies idees per fer un camí diferent.
La JUP va organitzar dues Convencions de Joventut els anys 1963 i 64. Van organitzar al Prat quatre edicions del Festival de Musica Moderna, els anys 63, 64, 65 i 67.
Van organitzar tertúlies culturals i de caràcter social amb personatges de renom, com ara Francesc Candel, Alfonso Carlos Comín, Wifredo Espina, Joan N. Garcia-Nieto (jesuïta molt compromès amb les lluites per les llibertats), Josep Maria Huertas Claveria (periodista especialitzat en temes obrers, va escriure un llibre sobre el Moviment Obrers i sobre els barris perifèrics de Barcelona), Raimon (el cantant de Xàtiva, molt de moda en aquells temps) i molts d’altres tertulians. També convocaren un Certamen de Teatre Espanyol, que atorgà un premi de cinquanta mil pessetes al guanyador, Antonio Barroso, autor sevillà, per l’obra La Prisión. Van celebrar dues edicions del Festival del Nou Teatre Espanyol Independent, del 1966 al 1968.
En aquelles èpoques era habitual celebrar la Setmana de la Joventut i la JUP va organitzar-ne dues, els anys 1966 i 67.
Totes aquestes activitats, relatades al llibre d’Ignaci Salcedo, s’anaven realitzant paral·lelament a la redacció i intent de legalització d’uns estatuts que normalitzessin la vida d’una jove organització que era un autèntic ateneu. Les gestions per a la seva legalització davant del Govern Civil, naturalment, no van donar els fruits desitjats i van ser el més important factor per a la desaparició de la JUP.
Aquest tipus d’organitzacions només podien funcionar si un grup de joves entusiastes i idealistes estaven disposats a sacrificar moltes hores de dedicació, alguns diners i certs riscos personals de seguretat en front de les autoritats franquistes, com va passar a en Pere Baltà, a qui a causa d’un article titulat Sota una gorra grisa van obrir el 1966 una causa civil i militar que va acabar en un Consell de Guerra, procés gravíssim en aquella època, per la manca de garanties jurídiques per als acusats davant de la justícia de la dictadura.
Baltà fou unes de les ànimes impulsores de la JUP; primer com a president de la gestora de l’organització, desprès, un cop constituïda l’entitat, en fou elegit democràticament president. Des d’aquesta Presidència es van organitzar la majoria de les activitats abans mencionades, animant i liderant al grup de joves a tirar endavant malgrat les dificultats de la vida associativa, fora d’aquells marcs que les autoritats del Movimiento permetien.
El llibre de Salcedo del Moral és molt recomanable, pel seu testimoni de com un grup de joves van desafiar i superar la manca de llibertat de l’època alçant la seva veu en favor de les llibertats i afirmant la seva voluntat de canviar les coses.
