El bisbe de Tortosa s’orienta cap a València. Ara diu que certs moviments diocesans els coordinarà conjuntament amb la Comunitat Valenciana. Parcel·les importants com la pastoral per a la joventut, entre d’altres. La jugada del nomenament de bisbes valencians per a Catalunya per part de Roma amb el beneplàcit de la Conferència Episcopal d’Espanya va donant els seus fruits. Ara aquesta jugada de dividir més les restes del catolicisme català és una nova prova de la intenció de posar traves a la catalanitat de la resta de catalans que continuen, encara, declarant-se catòlics. Maniobres sense cap oposició per una entelèquia no reconeguda i aparentment inoperant, l’anomenada Conferència Episcopal catalana, que mai no ha estat aprovada per ningú, però que ara, la reunió informal dels bisbes suposadament catalans, podia haver dit alguna cosa de les actuacions del bisbe Salinas. Encara que ja no ve d’una, la maniobra tracta d’escapar de la comunió amb els bisbes autoanomenats catalans. Hi ha la possibilitat d’analitzar el fets des d’una posició de catalanitat i una altra des de l’espanyolitat, una posició que entén les províncies polítiques com a dogma. Certament, que el bisbe Malla es reunia a Saragossa per representar els pobles de la Franja que podien tenir matisos per respectar, però sempre des de la catalanitat, i tot i així li van robar mitja diòcesi per interessos polítics i religiosos espanyols.
Ja sé que sociològicament el nivell d’adeptes a la Església Catòlica és molt baix a Catalunya, tant que d’aquest darrer atac no se n’ha parlat quasi enlloc. Però el pecat hi és. I per tant sí que ens interessa als catalans la notícia, siguem o no creients.
Recordem com ha anat la política catalana de Roma, des de sempre, influïda per l’Església espanyola, en la que, per cert, hi estan inserits uns heterogenis bisbes catalans que mai defensen ni aconsegueixen res fonamental per a Catalunya, i a qui sembla que no els importa el no reconeixement d’una personalitat diferenciada del poder eclesiàstic espanyol. Els bisbes amb seu a Catalunya representen l’Església espanyola, i ja històricament el segle XIX, foren promotors de l’integrisme espanyol, cosa que explica, en part, el fort rebuig dels catalans a tot allò que ells representen i prediquen. Els creients que encara quedem no disposem de bisbes inequívocament catalans, perquè si n’hi ha algun, és vergonyant en catalanitat, i té una por inexplicable reforçada per una noció mal entesa de col·legialitat amb els jerarques del país veí.
Per si a algú encara li interessa, faré un recompte de les malvestats més recents que hem sofert els catalans, catòlics o no, per esborrar la catalanitat d’una àrea estimada pel poble que és manté creient, o potser ja no. Ara caldrien passes per mostrar més valentia i personalitat per fer defensar el poble que els acull. I potser, a més a més, aportar algun criteri modernitzant.
Primer va ser la irrupció a les seus diocesanes vacants de bisbes valencians de llengua, però d’esperit espanyolista. Un altre pas fou el robatori d’una part de territori del bisbat de Lleida a favor del de Barbastre, seguint la divisió espanyola de les províncies del segle XIX i menystenint el pòsit religiós i cultural dels pobles de la Franja, traspassats, sense cap consideració per l’opinió de la gent i la seva cultura de segles. Va seguir la divisió de Catalunya en dues províncies eclesiàstiques, amb la determinació no dissimulada de trencar la unitat catalana i diluint la seu primada de Tarragona. València pot convocar els bisbes i els assimilats o en vies de ser-ho, com el de Tortosa. Catalunya l’han dividida amb intencionalitat política. No solament això, sinó que el bisbat de Barcelona va ser triturat en tres diòcesis.
Total, que l’existència d’una església catalana episcopal s’ha esfumat i silenciat com es va poder comprovar amb la declaració recent espanyolista de la comissió permanent espanyola, on s’hi integren també bisbes dels bisbats catalans, amb motiu de les eleccions polítiques estatals.
No ens enganyem, els bisbes no ens respectaran fins que no siguem realment un país sobirà.
Sistemàticament van desfigurant el meu País i la mateixa fe de molts. Reconec que malgrat que em manifesto com a creient m’és molt difícil d’empassar-me tants gripaus. I el bisbe Salinas s’obrirà pas cap el seu poble natal mentre que el conjunt de bisbes catalans ja no tenen res a dir.
3
1
