Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües,
cada una amb els seus propis caràcters d’escriptura,
amb el seu propi ordre, número i figura,
ordenats, no a l’atzar o voluntat de l’home,
sinó conforme a les disposicions harmòniques
amb els cossos celestes.
E.C. Agrippa
De Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii
(La Filosofia Oculta en l’Art Breu de Ramon Llull)
De la destrucció del temple de Palmira a Síria, Heliona, se’n parla molts aquests dies. Molts diaris i televisions se’n fan ressò. Cap, però, estableix relació amb la destrucció de temples que s’ha fet a altres llocs, els quals, tenen el mateix denominador comú, no el fet de la destrucció en si mateixa, sinó en el fet d’allò que representen, de la identificació cultural que signifiquen. El denominador comú que jo hi veig el trobo en allò que ens volen dir els temples; la visió del món que mostren i posen de manifest en el marc mental de les creences.
Recordo les comparacions que al llarg dels anys he anat fent entre aquests temples i les seves columnes, tot cercant el seu denominador comú. Els temples van lligats a un llenguatge mitològic que és el denominador que es troba en moltes llengües. Aquest llenguatge, deixant al marge el fet que molta gent confon llengua amb llenguatge, comporta un denominador comú original. La ciència ara està fent un nou llenguatge, i aquest té paral·lelismes amb les mitologies.
S’ha de saber entendre. Parlarem més endavant de Ramon Llull i el seu mètode filosòfic per entendre allò que és la Realitat i la seva relació amb la Veritat. La mitologia i la ciència tenen un punt de trobada en el missatge que transmeten. A vegades he pensat que tu, Heliona, ets la veu de l’Heli, aquest element de la Creació.
I, em costa distingir allò que em ve de tu, com a ona del so original, que és convertible en àtom i convertible en paraula i matèria; allò que jo sóc i qui he de ser.
A l’origen de tot, allà on se situa la manifestació de l’anomenat principi creador, que els científics actuals anomenen Big Bang, hi ha un so.
D’aquest so deriven les llengües que s’han establert a cada lloc del món en funció de la seva circumstància; pel que fa a la matèria, relacionada –diuen els científics- amb la temperatura de l’espai-. I, quan es tracta de l’esperit, ara anomenat allò immaterial o no material, pensament o idea, s’entra en el misteriós espai de la vernaclística o origènia, un espai misteriós en el qual es dóna sentit a les llengües creadores; el so es fa paraula; es fa llengües que estan en consonància amb el so creador, aquella llum, aquells fotons que ens arriben, es manifesten i es fan Realitat; fonètica amb la paraula; gràfica en el Verb de l’escriptura -en molts casos rebuda en les criptes i coves pels anacoretes o ermitans-; i en el llenguatge de les formes significatives, en l’art polifacètic, entre aquests, el de l’arquitectura que ha fet els temples, de les formes que fan sempre diferent la mateixa presència. Aquest és el denominador comú de les llengües del món: el so original present en el Big Bang. I, abans de fer-se so, present en el silenci del Ser, allò que també se’n diu Plasma o Prana en la filosofia hindú.
He conegut acadèmics que cerquen els moviments de les llengües a través de la superfície de la Terra i estableixen les seves teories en funció de les barreges que s’han produït i produeixen entre elles.
Es farà algun dia un mapa del Univers amb els senyals geogràfics nacionals marcats per les ones vibratòries de cada llengua original o vernacla? La meva anàlisi, el meu criteri, Heliona, no és el de migracions lingüístiques, és un altre criteri, és un criteri que anomeno vernaclístic o origeneístic que relaciona les llengües amb el lloc on es parlen. I, els llocs amb la materialització de les ones o fotons de la llum original, que amb el canvi de les circumstàncies i el canvi de temperatura se solidifiquen. Sempre, però, hi és present.
Aquestes llengües, vernacles o originals, les persones de diferents ètnies les parlen quan s’integren en un lloc; es fan universals en parlar-les, en sintonitzar amb la vibració que fa consonància entre la fonètica de la llengua natural o vernacla, el lloc on es parla, espai que està ple de fotons d’aquell so original en els arbres, terra, fruits, l’hàbitat sencer; aquell so, que era llum, fotó, àtom, paraula, escriptura. Qui parla aquestes llengües vernacles o origeneístiques, és “creatura del Creador”, fills de la Divinitat. Està en comunió. En aquest espai vernaclístic o origeneístic, Heliona, tu i jo podem dialogar.
Pots llegir el primerls articles fent clic aquí.
