La censura ministerial ha tornat a actuar en prohibir la presentació a Holanda de Victus, la novel·la d’Albert Sànchez Piñol, concretament a la seu de l’Instituto Cervantes d’Utrecht. Europa deu pensar que quatre dècades de democràcia no han servir per a superar els estigmes de la Santa Inquisició, ni el del feixisme que ens va tenir lligats i ben lligats durant unes altres quatre dècades. El Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, que dirigeix l’ínclit senyor García-Margallo —per cert, un del ministres més implicats en la nova ‘batalla de Catalunya’—, que té com a principal missió cuidar la bona imatge internacional del país, s’ha cobert de glòria en obstaculitzar l’expressió de la literatura espanyola. Hem de valorar que Victus és un llibre en llengua castellana per exprés desig de l’autor, que no va voler ser ell mateix el traductor al català. Es tracta, doncs, d’un autor en català que no deprecia l’expressió en llengua castellana, quan ho considera convenient; en aquest cas perquè el castellà és l’idioma en què fou escrit a l’exili austriacista el gruix de la documentació en què es basa la trama argumental de la novel·la. Una llicència literària que podria ser un bon exemple de convivència lingüística, si no fos que Madrid —tres segles després dels decrets de Nova Planta— encara segueix obsessionat en la liquidació de la identitat cultural catalana.
Ens ha semblat apropiat iniciar així la columna editorial, que, per descomptat, volem dedicar a aquest 11 de setembre en què es farà el signe de la V (imprevistament també en honor de Victus) i convertirà en una immensa senyera les dues avingudes principals de la ciutat de Barcelona. Escrivim sota la influència de la campanya que es fa en pro (i també en contra) d’aquesta manifestació que vol mostrar al món quina és la voluntat del poble català, molt majoritàriament bolcat a decidir el seu futur en una consulta que el govern central s’ha obsessionat a impedir, malgrat la possibilitat del no, que també podria sortir guanyador de les urnes.
L’anècdota de la prohibició de la presentació del llibre d’Albert Sànchez Piñol és realment només una anècdota al costat de les prohibicions que Catalunya ha sofert i de la immensa repercussió internacional que ha de tenir la V quadribarrada que ha de recórrer la Gran Via de les Corts Catalanes i la Diagonal de la ciutat que avança cap a la capitalitat d’un nou estat, però ens situa en la transcendència del moment que vivim, sobretot si comparem el comportament del govern conservador britànic amb el de l’executiu de Mariano Rajoy, no menys conservador, però desproveït de la tradició democràtica dels polítics britànics.
On Madrid diu que no, Londres diu que sí i assumeix sense pal·liatius la celebració d’un autèntic referèndum, tot i avisar que no deixaran de fer l’impossible dins de la llei perquè surti de les urnes el resultat que faci que Escòcia segueixi dins de la corona britànica; i, quan les enquestes d’opinió diuen que van mal dades, el govern britànic ofereix un nivell d’autonomia més ampli, si perd la seva opció unionista. Potser si fóssim britànics —per cert, com el Gibraltar que acaba de portar la seva selecció de futbol a les competicions internacionals: també una anècdota?— potser veuríem d’una altra manera el somni de la independència. D’entrada, ens deixarien votar, que és el que ara mateix es reivindica aquí aferrissadament.
El govern britànic no s’està d’enviar a Escòcia els líders polítics de tots els colors a predicar les excel·lències de seguir units. Aquí vénen amb amenaces els mateixos polítics que van fonamentar una campanya electoral d’àmbit estatal en l’escarni de Catalunya. Els grans partits centrals i centralistes —especialment el que és al poder— han provocat més independentisme del que realment hi havia a casa nostra, especialment quan s’han dedicat a fer marxa enrere sobre els límits escassos d’autogovern que es van obtenir gràcies al model de l’Estat de les Autonomies, pactat a la Transició sota l’amenaça dels sabres. Madrid no ha canviat; Catalunya és el que els queda de l’imperi. A Catalunya es conserva l’antic aparell de l’Estat, del qual reben el suport imprescindible. També conserven aliances entre la població, ja contemplades en el model d’estat que implantà Felip V. La Barcelona i la Catalunya que descriu Sànchez Piñol en el seu llibre no és tan lluny de l’actual quant a estructura social. Tenim botiflers entre la classe política disposats a fer la gara-gara al poder central i també tenim pendons vermells, la casta del poder civil del 1714 més propera a l’invasor que al poble, quan els gremis que integraven la Coronela decidiren resistir fins al límit de les seves forces.
Els pendons vermells de la societat catalana actual van conviure amb el règim des de la vessant econòmica i tendeixen als pactes que conserven la pau, encara que sigui a costa de la llibertat i la justícia. Ells participen al setge des de dins de les muralles. Opinen a les tertúlies de la ràdio i la televisió, fan córrer falòrnies i rumors generats des de les clavegueres de l’Estat, per a posar la por al cos electoral imbuint-li el deure de respectar la seva llei, la mateixa llei que ens fou imposada, que converteixen en l’opció del mal menor. Qüestionen la majoria parlamentària de les opcions polítiques que són partidàries de la consulta, ataquen els líders d’aquesta majoria social fent-los responsables d’haver escoltat la veu del poble, d’haver assumit el mandat del crit unànime de la immensa manifestació de l’any passat. Els poders fàctics són capaços de presentar-se com a representants d’una suposada societat civil catalana, ignorant l’autèntica societat civil que constitueix l’associacionisme. Dirigeixen els seus atacs contra uns polítics que, ara per ara, tenen l’enorme mèrit d’haver escoltat la veu d’un poble que, quan ha caigut vençut sempre per les armes, s’ha tornat a aixecar per continuar exigint les llibertats nacionals. És evident que la força està en mans d’aquest poble que s’ha fet fort durant tres segles d’agressions i humiliacions, i ara està decidit a arribar fins al final d’un procés. Ara no ens cal la Coronela —aquell exèrcit d’extracció popular que el mateix general Villarroel acabà admirant—, tampoc no ens cal l’heroisme dels miquelets.
Hem de sortir tots al carrer i fer tan immensa la V de Victus o de victòria, que es pugui veure arreu del món.
