La cultura d’arrels populars s’ha tornat a projectar universalment en ser declarats els castellers Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat. Ho ha declarat la UNESCO el mateix dia que s’atorgava un reconeixement idèntic al Cant de la Sibil·la, que s’interpreta la nit de Nadal a les esglésies mallorquines, i el cant flamenc, tan fondament arrelat al sud de la península Ibèrica.
La declaració, aprovada a Nairobi el dia 16 de novembre pel Comitè Intergovernamental de la UNESCO, dóna visibilitat davant del món a una de les grans singularitats de la cultura tradicional i popular catalana, amb dos segles d’història documentada. La notícia m’ha activat el record de Pere Català i Roca, vallenc, fotògraf i historiador que publicà l’enciclopèdia castellera (Món casteller) i m’il·lustrà des de la seva sapiència sobre un tema que l’apassionava. Els Xiquets de Valls —com es conexien els castells humans fins que es van estendre per les demarcacions geogràfiques properes a la ciutat que, en principi, els donà nom— viuen ara mateix l’etapa més gloriosa de la seva història. En tres dècades han quadruplicat el nombre de colles (ara en son seixanta) fins a comptabilitzar uns set mil participants i portar una gernació a les places castelleres d’arreu de Catalunya. S’han escampat cap a nombroses comarques, a partir del Camp de Tarragona i el Penedès, i s’han consolidat com a fenomen televisiu per la vistositat i la competitivitat, malgrat que aquesta no sigui ben vista pels estudiosos més puristes, que temen que, per aquest camí, es potenciïn valors més propers a l’esport que a la cultura. Darrerament s’han esmicolat els rècords històrics pujant els castells cada cop més enlaire, superant desafiaments impensables.
L’espectacularitat dels castells humans va fer que, a mitjan segle XIX, Josep Anselm Clavé els enaltís amb una de les seves composicions més celebrades: Els Xiquets de Valls.
Hi ha molts aspectes del món casteller que cal valorar. El primer de tots podria ser la incorporació de la dona, que es començà a produir en la dècada dels anys vuitanta, si no recordo malament, des de Terrassa. Avui ja és la normalitat, malgrat que encara sobta veure pujar cap amunt les noies enxanetes. La capacitat de promoure la participació és molt remarcable. Per a enlairar un castell cal una base ferma, molta gent fent pinya; cal entrenament, disciplina i compromís. La pinya facilita la proximitat humana, fomenta l’amistat, cohesiona socialment perquè fa oblidar les diferències. Integra els forasters perquè prèviament ha desintegrat les fronteres que hi ha entre la persones.
No és pas estrany que la Coordinadora de Colles Castelleres, juntament amb la Generalitat, hagi promogut un programa d’integració social dels nouvinguts «Tots som una colla» basat en els castells, que dóna bons resultats. Em recordo al balcó de l’Ajuntament de Valls veient la Vella i la Jove en tensió per a veure qui feia el castell més alt i més difícil, mentre l’amic Ventura, aleshores director de la revista Cultura, que es publicava a la capital de l’Alt Camp, m’explicava que, a mesura que es feien grans, els enxanetes fills de forasters anaven baixant els pisos del castell mentre aprenien el català, que era l’idioma dels seus companys.
Una bona part de la recuperació d’instruments musicals tradicionals, com pot ser la gralla i el sac de gemecs, s’ha fet a partir dels acompanyaments dels castells. També de les cercaviles —no ho hem d’oblidar—, l’altre àmbit de la cultura popular que ha potenciat la festa en places i carrers. És poc conegut que les colles castelleres s’han sabut dotar d’unes magnífiques seus socials, amb molt d’esforç dels associats i poca aportació institucional, malgrat que, darrerament, els ajuntaments han adequat instal·lacions que han cedit a les colles, promovent una nova xarxa d’equipaments especialitzats.
He parlat dels valors televisius del món casteller corroborats no fa pas gaire per la retransmissió en directe per TV3 del concurs de colles de la remodelada plaça de Braus de Tarragona, gest només equiparable a una altra retransmissió, la Patum de Berga, també Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat. Ambdues són un exemple positiu del tomb que, els darrers anys, ha donat Televisió de Catalunya respecte al tractament informatiu del conjunt de la cultura popular. Per bé que, possiblement gràcies a l’estètica dels castells, TV3 ja els programava en hores de bona audiència.
Tinc a la memòria el record de la primera vegada —i potser l’única— que totes les colles van actuar juntes. Ha plogut molt des que el 1982 les catorze colles que aleshores hi havia van enlairar els castells a la Fira de Festes, que va ser el pòrtic de la primera Expocultura que vaig dirigir. L’actuació conjunta a l’avinguda Maria Cristina de la Fira de Barcelona, que celebrava el seu cinquantenari, fou una expressió d’agraïment motivada perquè la Generalitat havia subvencionat la universalització a totes les colles de l’assegurança d’accidents, que només una d’elles havia contractat pel seu compte. La crescuda del món casteller és avui una evidència: a part de creixement al Principat, les colles han sortit repetidament a l’estranger, fins i tot han promogut una colla a ultramar, concretament a Xile. La nova realitat hauria fet inabastable aquella mesura, si no fos que la Coordinadora de Colles s’ha sabut moure en l’espai dels patrocinis, com ho ha fet implicant el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la revista Castells, el Centre UNESCO i el mateix Parlament de Catalunya, en la consecució de la declaració de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat, que farà créixer l’autoestima dels catalans.
