Tornaveu
De la nacionalització de la banca a la bancarització de les caixes d’estalvi

S’ha desintegrat en el cel de la nostra socioeconomia l’estel que ha guiat l’estalvi popular. La reordenació del sector ha forçat l’agrupació de les caixes en tres plataformes: la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona ha absorbit Caixa de Girona; Unnim ha aglutinat les de Sabadell, Terrassa i Manlleu; i a Caixa de Catalunya s’hi han unit les de Manresa i Tarragona i han creat Catalunya Caixa.

Han seguit un altre camí la Caixa del Penedès, que s’ha adherit al Sistema Institucional de Protecció Mare Nostrum, com la balear Sa Nostra i les de Múrcia i Granada. La Caixa Laietana s’ha incorporat al SIP que lidera Caja de Madrid. Ambdós SIP tindran la central d’operacions a la capital de l’estat i operaran dins del sistema bancari tradicional, com faran les tres plataformes que han optat per la unificació. Ja s’ha anunciat que Criteria es convertirà en Caixa Bank i gestionarà les activitats financeres de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (la Caixa). Sembla evident que la Caixa s’havia avançat en la seva prospecció estratègica.

Fins aquí l’enrevessada imposició de les directrius europees al sector bancari de l’estat espanyol. La peculiaritat del sistema financer català sorgí amb la revolució industrial i de la presa de consciència social que provocà la Il·lustració a casa nostra, i influí en l’àmbit del cristianisme humanista. Les caixes van néixer fent front a l’activitat bancària, estigmatitzada per la usura, per a crear serveis en benefici de les classes populars. La més antiga, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, nascuda el 1844 (s’uní fa unes dècades a la Caixa de Pensions), sorgí com a resposta a la creació del Banc de Barcelona —instrument financer de l’alta burgesia— i es va popularitzar com a ‘banc dels pobres’.

Excepte les caixes sorgides de les diputacions provincials seguint el model de la de Barcelona (recentment de Catalunya), les caixes van sorgir de la nostra societat civil, especialment del teixit associatiu amb l’objectiu noble i filantròpic de la previsió i els serveis socials, a partir dels beneficis de l’estalvi.

També en aquesta iniciativa Catalunya s’avançà al conjunt de l’estat i adoptà, des de la societat civil, idees que s’implantaven a l’Europa que ja es plantejava el model de la societat del benestar. Un segle i mig després de la creació de la primera d’aquestes institucions modèliques, ja no podem imaginar una Catalunya sense l’aportació eficaç de l’obra social que les caixes han desenvolupat en els serveis socials, però també en la cultura. Hem volgut esmentar les caixes una a una en el precís moment que passen a la història. Aparentment, l’Europa social que ens mostrà el camí d’un model exemplar, lliura ara les caixes al sistema bancari capitalista i el partit socialista que governa Espanya, oblidant la reivindicació històrica de la nacionalització de la banca tan present en el seu ideari, accepta el liberalisme sense objeccions.

La crisi econòmica que patim ho pot arribar a justificar tot. S’aposta descaradament per la banca i s’oblida que han estat les caixes les que han resistit al pas del temps i a situacions certament més complicades. On és el Banc de Barcelona? On són la resta de bancs que Catalunya ha vist néixer en aquest segle i mig? Només l’honrosa excepció del Banc de Sabadell és el contrast de la supervivència de les caixes. Plantegen com a justificació una qüestió de responsabilitats, a partir del criteri que els bancs tenen amos i les caixes no. Què s’ha fet amb els banquers que ens han portat a aquest desastre econòmic? Se’ls ha obligat a repatriar els capitals col·locats en els paradisos fiscals? Com s’han servit dels fons estatals injectats per a revitalitzar la trama empresarial, a la qual s’ha deixat sense liquiditat? Si es tracta d’una qüestió de confiança, de banquers moguts pel lucre personal i de directius de caixes preocupats per invertir en obra social els beneficis, triem indubtablement el sistema financer que ha donat solució a les problemàtiques socials que els banquers mai no han tingut en compte i l’administració pública ha estat incapaç d’afrontar a temps.

Que la gestió d’algunes caixes ha estat polititzada finançant objectius partidistes i també d’interès privat… I la banca, no? No es tracta del dilema: o bancs o caixes. Més aviat es tracta d’un marc legal que apliqui les normes rigorosament, sense excepcions. No cal legislar per a reprimir el lucre il·lícit i afavorir la filantropia.

S’ha publicat que les caixes passaran a actuar com a fundacions, que seran titulars del bloc d’accions que els correspongui i que seguiran aplicant els beneficis a l’obra social. Recollim la desconfiança del comú de la gent que no serà el mateix que fins ara, que ben aviat totes actuaran des de l’òptica estricta del rendiment financer. Aquesta és l’actitud dels impositors que ara passen a ser clients, que han gaudit dels beneficis del seu estalvi utilitzant dispensaris, biblioteques, casals d’avis, hospitals, museus, centres culturals…, o hipoteques que, quan es concedien amb seny i sentit social, els van fer propietaris dels seus habitatges. Podem fer una llarga llista de beneficis socials que mai no ha tingut en compte el sistema bancari.

Els catalans hem patit atacs històrics contra diversos intents de crear institucions de crèdit. Hem acabat portant els nostres estalvis a les caixes. La incidència d’aquestes institucions en la societat catalana no té res a veure amb la que tenen les caixes en el conjunt de l’estat. La desconfiança que genera la ‘bancarització’ de les institucions d’estalvi arriba a provocar una incongruència: quan un govern progressista aplica una política ultraliberal, és possible que ho faci per a diluir un model financer que constitueix un altre fet diferencial de Catalunya respecte a Espanya. La possibilitat és tan digna de consideració com que un partit que proposava obertament la nacionalització de la banca impulsi ara la privatització de les caixes d’estalvi, que són el que més s’assembla a la banca pública que tant ha contribuït al desenvolupament de moltes nacions, com han fet les caixes a Catalunya.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Pere a febrer 06, 2011 | 19:25
    Pere febrer 06, 2011 | 19:25
    D’acord! Malgrat que, com en tota regla, hi ha una excepció: Banca Catalana. La van enfonsar precisament perquè desenvolupava obertament una gestió de servei al País, prescindint de les normes bancàries tradicionals que es basen el l’estricte benefici. Hi ha multitud d’exemples que ho corroboren.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa