“Per Tots Sants les famílies anaven al cementiri a recordar els seus –lamenta Daniel Arasa a les pàgines de La Vanguardia-. Ara, en canvi, s’oculta la mort… però es mostren els bruixots de Halloween. Hi hem sortit perden”.
L’articulista ho raona des de la perspectiva religiosa: “… Per als cristians poques festes són tan importants com aquesta de Tots Sants. És el dia gran, referit a tots aquells que són al Cel. És la festa de molts familiars, amics, veïns, companys de feina, que ens van acompanyar en vida. De tots aquells que no tindran, que no tindrem, un culte particular però haurem arribat a la meta”. Per a recordar-nos des de la mateixa perspectiva que no ens adonem que vivim al costat de persones meravelloses i no som capaços de detectar-ho: “Perquè els sants no són individus estranys ni personalitats de capacitat excepcional, sinó persones normals, que per amor fan grans les coses ordinàries de cada dia”.
No obstant, hem fet que per als nostres nens ens trobem a Halloween. “Qué vol dir això de Tots Sants?, et pregunten innocentment. Com a molt per a ells són les castanyeres. Han sentit parlar de La guerra dels mons d’Orson Wells, la nit de Hallowen de 1938, però mai de la grandesa de la santedat a la que poden aspirar i que pot marcar de debò la seva vida”.
Arasa arriba a aquestes conclusions a partir d’una pràctica que posa als seus alumnes universitaris de Periodisme relacionada amb la jornada de Tots Sants i afirma que gairebé d’una manera unànime van escriure sobre Halloween. “A més de les carbasses em vaig assabentar, a través dels meus alumnes, del xantatge infantil més o menys lúdic sobre els adults amb allò del “truc o tracte”: si no dónes un obsequi et fan mal o et tiren ous a la porta de la casa. Vaig saber que calien disfresses que retraten bruixes i bruixots, morts que caminen, vampirs. I que son més cotitzades com més horroroses i més fastigoses són”.
En els exercicis alguns dels nois feien referències a la castanyada i als panellets, però demostraven que Tots Sants els semblava menys atractiu que Halloween. Arasa ressalta que alguna cosa de la cultura pròpia se salvarà, pel fet de que tot i ser secundària actualment resulta molt entranyable i és molt de casa. Però entre aquell grup d’estudiants ja s’ha perdut l’essencial.
“Els vents de Hollywood, l’emmirallat seguidisme davant de tot allò que arriba d’Amèrica del Nord –conclou Daniel Arasa-, l’esnobisme d’alguns, la superficialitat de molts mitjans de comunicació, la fluixesa de professors i pares incapaços de resistir-se a determinades modes, els interessos econòmics d’alguns i fins i tot la poca cautela d’altres fent-ne un atractiu molt publicitat han fet la feina”.
