Què distingeix aquesta obra respecte d’altres publicades sobre el Corpus barceloní? Segons Oller, en quatre característiques primordials: l’ampli recorregut històric sobre el qual tracta, la voluntat d’oferir un llenguatge i redactat accessibles a tots els públics -explicitada en el glossari que tanca l’obra-, la recuperació de costums populars desaparegudes, i sobretot, la joia de la corona, en la digitalització i transcripció de la primera referència coneguda sobre la festa (1320).
Carbó va recalcar que encara existeixen “moltíssims” interrogants sobre el Corpus encara per respondre. Amb la publicació del llibre, va emfatitzar, “espera obrir interrogants, obligar-nos a fer un exercici d’imaginació i posar a l’abast una nova eina d’interpretació”. En aquest empeny, va prosseguir l’autor, és important comprendre la doble dimensió – religiosa i popular- de les processons medievals barcelonines: no només consistien a treure Crist als carrers, sinó a representar la jerarquia social dels estaments (gremis, ordes religiosos, autoritats municipals…) de la ciutat. Una festa total, capaç de representar i alhora reflectir totes les dimensions -espiritual, política, simbòlica…- de l’home.
Tot i que en l’àmbit eclesiàstic comptava amb l’ajuda del capítol catedralici, la institució responsable de decidir l’ordre dels participants al Corpus era el Consell de Cent. Una tasca complexa en la mesura que calia ordenar-los per ordre d’importància -com més rang tenia un grup, més endarrerit anava a la desfilada- i que hi intervenien una gran quantitat de comparses. Segons el Llibre de Solemnitats de Barcelona, l’any 1424 hi van concórrer 115 representacions, xifra que segons Carbó podia equivaldre a una processó de dotze hores de durada.
Durant el segle XIV i principis del XV, l’element teatral tenia una gran importància en les processons. Les representacions escèniques, de fort contingut moralitzant, apel·laven a escenes religioses conegudes pel públic assistent. Tot i que el Concili de Trento va suposar una reordenació de la festa, en la qual l’element dramatúrgic i catequesic perdia força, els elements d’imatgeria festiva que han arribat als nostres dies es remunten a aquest origen bíblic. Així, és probable que els gegants naixessin com una representació del combat entre David i Goliat -com s’esdevé a la ciutat belga d’Ath-, la mula guita sigui un element de les batalles entre àngels i dimonis, i que el bou, l’àguila i el lleó simbolitzen els evangelistes Marc, Lluc i Joan respectivament.
Com a cloenda, Carbó va subratllar que “els rituals festius medievals eren l’escenificació al carrer d’un llenguatge que la gent coneixia”. Malgrat que la societat s’ha laïcitzat, va concloure, “tots portem interioritzat el model del Corpus” a l’hora d’organitzar cercaviles populars.
